Magic Pop

Salvador Domínguez

De Los Canarios al New Flower Power

Tinc ganes d'endollar l'Stratocaster i sentir la calor de la gent

Salvador Domínguez té una capacitat creativa i instructiva de caràcter internacional. Va tocar amb Los Canarios, ha escrit tres llibres d'història musical, més manuals de guitarra i ha format grups de power pop i rock. El seu testimoni és fonamental per entendre el passat cultural d'aquest país, dogmes inclosos, i en aquests moments, com diu ell mateix, cerca "un món sonor indagant noves vies de composició".

Salvador Domínguez va nàixer a Madrid el 10 de de maig de 1953. Es va criar entre Caracas i Miami, i va començar a tocar la guitarra i a escriure cançons als 12 anys, influït pels seus grups favorits, Beatles, Rolling Stones, Kinks, Yardbirds, Cream, Jimi Hendrix Experience i The Doors. L’any 1968 va tornar amb la seva família a Espanya, i als 17 anys ja treballava com a músic de sessió per al productor Alain Milhaud (Los Bravos, Los Canarios, Pop-Tops). L’any 1972, després del seu pas per dues bandes del moviment underground madrileny (Cerebrum i Blue Bar), s'uneix a Los Canarios, entrant després a formar part dels Pekenikes, amb els quals estaria tres anys. L’any 1978, grava el seu primer àlbum en solitari, Banana, amb temes destacats com És una broma o Estrella del 50. Després d'un segon LP, Recien pinchado de 1979, Salvador fixa la seva residència a Londres. Quan torna a Espanya, escriu diversos temes per al seu amic Miguel Ríos (Rock and roll bumerang, La ciudad de neón, etc..) i funda Banzai, una de les bandes fonamentals del rock dur d’aquí. L’any 1985, Salvador deixa Banzai i emprèn un nou projecte internacional amb Tarzen, un quartet d'hard rock que el porta pels Estats Units i molts països sudamericans fins l’any 1991. A l’any següent, Salvador publica el seu tercer àlbum com a solista, Solo en la arena, al temps que inicia la seva etapa didàctica per a estudiants de guitarra. L’any 1998 edita Psicópatas urbanos, on barreja sons electrònics amb l’energia de les guitarres.   Després es dedica a la literatura musical. Publica un nou mètode de guitarra (Psicópatas del Mástil – Carisch, 1999), escriu un estudi social i musical del Blues i els seus guitarristes (Legendas de la guitarra de Blues 1926-2000 – Carisch, 2001), i finalment publica Bienvenido Mr. Rock … (SGAE, 2002) i Los Hijos de Rock (SGAE, 2004), dos manuals molt instructius sobre la història musical d’aquest país. L’any 2005, Savador Domínguez va tornar a l’escena musical amb un nou treball discogràfic, New Flower Power on es pot gaudir i de forma condensada de gran part de l’extensa i intensa carrera discogràfica d’aquest gran compositor de música rock i pop.   Amb tota seguretat, Salvador ens podria il·lustrar amb molts records que abasten la seva vida professional des dels primers passos als 17 anys com a músic de sessió amb Alain Milhaud  fins al seu últim projecte, New Flower Power. Aquest treball reprèn alguns dels aspectes soci culturals i polítics de finals dels seixanta per traslladar-los en el temps, sense que sigui contraproduent per a ningú a excepció d'aquells que s'entesten a fastiguejar-nos la vida, en qualsevol dècada, organitzant maleïdes guerres. Si comencem pas per pas, les habituals deu preguntes del Màgic Pop no arribarien ni a 1969. Per tant, intentarem centrar-nos en el que ens agradaria escoltar amb el permís, clar, del gran guitarrista i cronista musical que és Salvador Domínguez.

Pregunta: El terme ye-yé ha servit en innombrables ocasions per definir genèricament la música dels seixanta a Espanya o bona part d'ella. Què significa per a tu?

Resposta: Una cosa horrorosa. En sí, el terme ye-yé em sona a un concepte tercermundista mental de primer ordre, perquè així és com se'ls cridava a Espanya als seguidors dels Beatles i dels altres grups que van aparèixer després d'ells. Sí, sé que és un problema meu d'associació d'idees, però no em mola res aquella moguda. La gent al veure't pel carrer deia: “és un ye-yé”, com si fossis un pobra gilipolles. Personalment, hagués preferit que em diguessin “fill de puta” abans que ye-yé, perquè així hagués pogut respondre al seu insult amb una agressió en tota regla. Però aquí no podies rebel·lar-te ni passar-te molt de la ratlla perquè et ficaven tres mesos a la trena, d'acord amb  la “Ley de Vagos y Maleantes”.

Com tots sabem, la paraula ye-yé sorgeix a Espanya arran dels primers temes dels Beatles (Please please me, She loves you, I'll get you,, It won't be long, etc., etc.), amb una tornada que portava implícit el famós crit “yeah yeah yeah”. D'aquesta manera, la “pacata” societat de l'època ho va utilitzar per definir el que ni de lluny s'imaginaven que estaven definint: la rebel·lió de la joventut contra una societat dominada i dirigida pels més grans. Va ser la llavor beat de la qual germinaria el Flower Power, el Maig Francès i el anti bel·licisme.

The Beatles, The Dave Clark Five, The Rolling Stones, The Animals, Manfred Mann, The Kinks, The Hollies, The Pretty Things, The Yardbirds i The Who, eren nois de vint-i-pocs anys i estaven revolucionant el pols musical i social del món, però amb ells també van aparèixer mànagers, productors, enginyers de so, promotors de concerts i disc-jockeys igual de joves i amb tanta energia i talent. És a dir, per fi el negoci de la música començava a estar controlat per tipus d'entre 20 i 30 anys. Els altres quedaven en fora de joc.

Al nostre país, l'aterratge de tot aquest muntatge va ser “Much too much”, utilitzant el títol d'una cançó dels Who per a dibuixar-lo apropiadament. Si a Anglaterra, la mare de l'invent, una bona part de la societat s'havia escandalitzat amb els grups de cabells llargs, no diguem a Espanya, una nació fins aleshores aïllada de la resta, que portava més de 25 anys anestesiada en la “cutrez” política, social, econòmica, laboral i religiosa. A l'estiu de 1964, just quan es formaven Los Brincos, el Règim commemorava els seus “25 Anys de Pau”, així que us podeu imaginar …

Gràcies a Déu jo no vaig haver de passar tota aquella merda, perquè els meus pares (beneïts siguin) ja s'havien rebel·lat anteriorment i se n'havien anat a viure lluny de l'Espanya de Franco. Quan aterrava a l'aeroport de Barajas o al del El Prat ho feia com “visitant d'altres mons” més liberals i refrescants.

P: Algunes cròniques insisteixen a descartar que el moviment mod tingués cap incidència en aquest país a excepció, si és possible, de Los Salvajes. Conscients de totes les matisacions possibles que es poden obtenir llegint els teus llibres: Bienvenido Mr. Rock (2002) i Los Hijos del Rock (2004), Creus que és encertada l'anterior consideració?

 
R: Segons la meva opinió, és summament difícil, per no dir impossible, reproduir el moviment mod en un altre lloc i època que no sigui l'Anglaterra de 1963-1965. De fet, quan The Who van aconseguir l'èxit al seu país amb My Generation (1965), el moviment estava ja pràcticament desarticulat, perquè ni al Govern britànic ni a la seva societat victoriana li feien gràcia les trifulgues amfetamíniques a cop de pal que s'organitzaven cada cap de setmana a Brighton, així que els van lligar en curt les escúters.

En si, el “manual” d'estètica mod era molt exclusivista, i indicava clarament que si volies anar a la “moda” havies d'equipar-te de roba en determinades boutiques de Carnaby Street i freqüentar certs pubs i discoteques; un ambient que Ray Davies va retratar magistralment en el seu tema Dedicated follower of fashion (1966). D' altra banda, està l'argot “cockney”, típic del East End londinenc (els Small Faces van fer ampli ús d'ell en temes com Lazy Sunday), i això, amic, era impossible d'assimilar, a menys que et lloguessis un “basement flat” al costat de l'estació de metro de Stepney Green.

"Als músics que van integrar aquells grups espanyols dels anys 60 els tinc enorme respecte i afecte, perquè van saber sobreviure i tirar endavant la seva música malgrat la “garrulez” generalitzada. Que es pengessin una guitarra i fessin soroll, era prou per a aplaudir-los a rabiar"

 
És per aquest motiu de caràcter tan localista que, al seu moment, el moviment mod no va arribar a quallar fora de les Illes Britàniques. De fet, tant als Who com els Small Faces els va costar molt entrar al mercat nord-americà. Els Who no ho van aconseguir fins a la seva presentació en el Festival de Monterrey (estiu de 1967), i el quartet de Steve Marriott ho va fer, finalment, l’any 1969, amb l'àlbum Ogden's Nut Gone Flake, just quan estaven a punt de separar-se.

Als músics que van integrar aquells grups espanyols dels anys 60 els tinc enorme respecte i afecte, perquè van saber sobreviure i tirar endavant la seva música malgrat la “garrulez” generalitzada. Que es pengessin una guitarra i fessin soroll, era prou per a aplaudir-los a rabiar. Es pot dir que no existien diferències abismals entre uns i altres. Potser alguns mostressin un angle més pop, i altres més R&B, més o menys comercial o de més gran o menor nivell tècnic, però d'aquí a altres disquisicions … Jo descartaria el fet que el moviment mod, com a tal, tingués major influència al nostre país, encara que s'han de tenir molt en compte bandes com Los Salvajes, de Barcelona, que sense molt esforç podien arribar a ser tan “autodestructius” com els Who (encara que el seu mirall van ser sempre els Rolling Stones), i comptaria per desenes les bandes de segon ordre (és a dir, que no arribaven a gravar discos) que tocaven en directe All or nothing i Sha la la lee dels Small Faces. Pel que fa a altres bandes britàniques representatives del moviment, com The Creation, The Action, o The Birds, els seus discos ni tan sols van arribar a publicar-se a la Península.

No va ser fins l’any 1967 quan l'ideari mod va cobrar certa notorietat a Espanya (encara que microscòpica, clar), amb dos grans i desconegudes bandes: Los  No –de Barcelona- i Los Más –de Madrid-. Los No de seguida es decantarien per la psicodèlia, i poc després se separarien. Los Más es veurien obligats a dissoldre's ipso facto, ja que cap discogràfica es va atrevir a gravar-los i editar-los un miserable single. Potser, els directius discogràfics tenien por que el grup destrossés a cops de guitarra l'estudi de gravació i, amb això, se'ls disparés el pressupost (rialles).

Després d'això no va haver cap indici de cultura mod fins l’any 1979, quan van sortir Telegrama i Brighton 64 a Barcelona, i Los Elegantes, Los Nocturnos i Los Sencillos a Madrid. Ells, naturalment, saltaven a la palestra esperonats pel revival mod que arribava de la mà de la new wave britànica.

P: Has estat amb grans grups que formen part de la història musical d'aquest país i que han gravat algunes de les cançons més emblemàtiques del pop nacional. On et vas sentir més a gust i quin treball pop-rock recordes amb més afecte? R: M'ho poseu molt difícil. Amb Los Canarios ho vaig passar de meravella. Feien una música impressionant i, de llarg, era el grup més professional que havia, alguna cosa que reconeixien galantment tots els companys del gremi. Assajàvem hores i hores, i no paràvem de tocar. Era una banda de “soul music” com la copa d'un pi. Quan jo em vaig incorporar, a principis de 1972, el grup estava derivant cap a un rhythm & blues del tipus de la J. Geils Band (que aquell any anaven com a teloners a la gira americana dels Rolling Stones), amb  complexes arranjaments de metall, molt a l'estil de bandes com Blood Sweat & Tears i Chicago Transit Authority, per posar un exemple. Respecte al treball pop-rock que recordo amb major afecte, és el que vaig fer a  la meva primera etapa en solitari, amb temes com És una broma (1978) o Agente Secreto (1979). Era pur power-pop, en un temps en el qual ni tan sols s'havia encunyat el terme. Va ser una etapa molt divertida i decadent, que recordo amb molt d’afecte. P: Consideres que la memòria col·lectiva ha fet justícia amb el treball creatiu dels seixanta? R: Penso que no, ja que el que s'ha volgut conservar d'aquella etapa tan prolífica i creativa se circumscriu exclusivament al Festival d'Eurovisió i coses per l'estil. L'esmentada amnèsia respecte al rock&pop nacional va ser el que em va animar a escriure el llibre Bienvenido Mr. Rock … (Els primers grups hispans, 1957-1975)” (SGAE, 2002). Era de justícia posar les coses al seu lloc, encara que crec que la mitjana general espanyola segueix desinformada sobre això i creu que la gran revolució musical dels anys 60 va ser La chica ye-yé (1965), amb tot el respecte que em mereix el seu compositor, Augusto Algueró, un músic fora de sèrie, però fora també del muntatge rock&pop.

Per il·lustrar el desgavell generalitzat al qual em refereixo, explicaré la següent anècdota: L’any 2004, quan els mitjans de comunicació del planeta Terra es van fer ressó de la commemoració dels 50 anys de la gravació del That's all right d'Elvis Presley, em va telefonar a casa meva la productora d'un programa de televisió de qualitat i de major pressupost, i em va dir que li havia semblat fantàstic el meu llibre sobre els grups dels anys 50 i 60, i que em trucava per demanar-me el telèfon de Bruno Lomas, perquè volia parlar amb ell i entrevistar-lo. Jo em vaig quedar a quadres. No sabia què contestar sense que la meva resposta no sonés a insult directe i personal, o que m'estava burlant d'ella. No era la meva intenció. Però què li podia respondre sinó: “Emilio Baldoví Menéndez, àlies Bruno Lomas, natural de Xàtiva (València), i un dels millors rocanrolers de parla hispana de tots els temps, va morir el 17 d'agost de 1990, a l’estavellar-se amb el seu Mercedes 250 a l'autopista A7, entre el seu domicili a la Pobla de Farnals i València”.

Aquesta és la gran diferència amb altres països. Aquí, a la gent, professionals inclosos, la nostra història musical l'importa un rave, per molt bona que hagi estat. És trist …, però som així.

P: Respecte als mitjans de comunicació especialitzats, el Màgic Pop té la sensació que alguns s'avergonyeixen del nostre passat musical fins al punt de no reconèixer que si bé existeixen innegables influències del pop i del rock anglosaxó, no s'ha fet res més que copiar. Últimament, ni tan sols els vuitanta són referència indiscutible sinó la fusió amb el nostre flamenc, bé sigui amb el hip hop o amb el rock. Creus que és just o potser exagerem? Què penses dels nostres petits o grans complexos davant del  pop britànic o el rock americà?.

R: Allà cadascú amb la seva consciència. Molta gent parla sense coneixement de causa, però fins a cert punt és comprensible, ja que no van viure aquell moment i compten les coses d'oïdes, amb la qual cosa tot tendeix a desenfocar-se un poc. Però això no importa, ja que més val informar que no fer-ho. El dolent és quan, sense cap rigor, algú s'atreveix a treure les seves pròpies conclusions i acaba per distorsionar completament la història.

No seria just dir que l'únic que s’ha fet al nostre país, ha estat copiar la música d'altres, ja que, si ens posem així, això és exactament el que van fer els Rolling Stones en els seus començaments: afusellar temes de Muddy Waters, Jimmy Reed, Slim Harpo, Chuck Berry i Howlin' Wolf.  El mateix passa amb els Beatles i les seves versions rocanroleres -de Little Richard, Carl Perkins, Chuck Berry, Buddy Holly, Larry Williams- o de la Tamla Motown: Smokey Robinson & The Miracles, The Marvelettes, Barrett Strong ...

"Aquesta és la gran diferència amb altres països. Aquí, a la gent, professionals inclosos, la nostra història musical l'importa un rave, per molt bona que hagi estat. És trist …, però som així"

P: A Anglaterra, el rock i el pop són una forma de cultura tradicional i a la vegada molt creativa i innovadora: els joves estudien música a les escoles i comencen amb les guitarres, llegeixen les moltes i variades revistes especialitzades, compren discos i molts d'ells, mass media i joves, adoren el revival, Fins i tot alguns dels grups dels seixanta, setanta o vuitanta, ja retirats encara toquen, encara que sigui només per als amics, a un pub de Liverpool o Manchester. Què li falta al rock espanyol per situar-se en un panorama de plena integració amb la nostra societat actual?

R: Ni idea. Si ho sabés, no hagués hagut de passar-me mitja carrera professional fora d'Espanya. Durant bona part dels anys 70 vaig estar a Anglaterra. Després, de 1985 a 1991, me'n vaig anar a tocar als EUA i, més tard, a Llatinoamèrica. És possible que la resposta tingui molt a veure amb el que abans he dit sobre que, al nostre país, a la gent, la música se la porta fluixa. Tot el món vol festa. També treballar tan poc com es pugui. Haurem de tenir-ho molt en compte (rialles).

P: Va haver un moment determinat dels setanta que certs músics es van agafar a la guitarra espanyola en lloc de l'elèctrica per diverses raons, diguem-li arrels, negoci, una pas endavant, perquè els donava la gana, etc…. Precisament tu, no t’has prodigat molt amb l'espanyola. Amb quins instruments et sents més a gust? Tens predilecció per alguns models?

R: Sí, és cert, fins a aquest últim disc meu, New Flower Power, on la toco en un parell de temes, mai em vaig prodigar –ni molt ni poc- amb la guitarra espanyola, però no ho feia per menyspreu o per desconeixement, sinó pel terrible respecte que sempre els he tingut als grans instrumentistes del gènere, com el Maestro Patino (1830-1900), Ramón Montoya (1880-1949), Diego del Gastor (1906-1973), Niño Ricardo (1909-1956), Perico el del Lunar, Sabicas, i per descomptat Paco de Lucía, el gran revolucionari de la guitarra flamenca, que va ser qui finalment la va universalitzar, destrossant motllos convencionals al barrejar-la sàviament amb altres tendències musicals.

Respecte a sentir-me a gust, l'instrument amb el qual millor m'expresso és amb la guitarra elèctrica. Predilecció per algun model? Doncs la veritat és que sí, ja que porto més de 30 anys amb les mateixes guitarres: una Fender Stratocaster (fabricada l’any 1970), una Gibson SG Junior (de 1963) i una Gibson SG-Les Paul (de 1958). També utilitzo molt una Yamaha acústica de 12 cordes, que va de meravella per realçar determinats passatges d'acords. Els amplificadors són Marshall “vintage” de 50 watts, amb cabinets 4x12. També he utilitzat altres models, com Orange i Vox AC-30.

P: Parlant d'instruments, existeix una tendència coherent i sana al nostre entendre, en alguns grups que componen cançons amb influències de grups dels seixanta, d'utilitzar models antics de guitarra elèctrica, a recuperar l'autèntic Hammond o el Theremin. Quina opinió et mereix?

R: Em sembla meravellós. És una sensació formidable escoltar bandes que utilitzen aquests procediments, sempre que la seva pròpia personalitat emergeixi sobre els additius dels quals parlem. Va ser el que em va passar la primera vegada que vaig sentir a Lenny Kravitz. La seva música em resultava summament familiar, ja que incorporava arranjaments propis dels Beatles, guitarres amb wah wah molt a l'estil de Curtis Mayfield, línies de baix tipus Temptations i coses així, que, curiosament, conferien a la seva música un aire molt refrescant i gairebé de total innovació. També em va passar el mateix (encara que no tingui res a veure) amb algunes bandes “grunge”, que empraven guitarres Fender Mustang i Jazzmaster, pedals de distorsió de 1966, o unitats d'eco Fender de les més primitives. Però, bé, la idea de recuperar antigues tendències ja l'havien posat en pràctica The Ramones des dels seus inicis (usar guitarres Mostrite era tot un símptoma), i, després, a mitjans dels anys 80, vaig gaudir de l'ofensiva d'aquelles magnífiques bandes escandinaves, com The Lyres i The Sinners. La seva estela s'ha perllongat fins als nostres dies amb The Hives, Hellacopters, HIM, o Gluecifer, per esmentar només uns quants.

En aquest aspecte, una de les agrupacions més atractives per al meu gust han estat The Posies, que, encara que provinguin de Seattle, semblen oriünds de Manchester o de Liverpool (rialles). El seu àlbum Amazing Disgrace (1996) m'ha fet passar estones molt agradables. Gairebé tants com Deface the music de Utopia.

P: Com veus el panorama musical actual i en especial el de la música pop, el power pop o el revival ye-yé i mod? Ens agradaria que ens destaquessis algun grup que t'agradi especialment d'aquests estils.

R: Des del meu punt de vista, tant el pop com el power pop passen per un moment esplèndid. Majestuós, diria jo. Ara mateix, i gràcies als grans avenços tecnològics, es pot barrejar tot amb tot: Pop i electrònica; guitarres salvatges amb harmonies en contrapunt i seccions de corda; rapers en clau hip hop amb acords dominants de be-bop, guitarres hendrixianes, línies de baix funky i percussió africana… En fi …

Hi ha tot un nou món sonor aquí fora. Així és com ho veig jo, i intento anar al seu encontre indagant noves vies de composició, execució i producció. No voldria que el que estic dient es pogués interpretar com un signe d'arrogància estúpida, per Déu, aquest no és el meu estil, però, lògicament, gràcies a les hores, hores i hores que li he dedicat a la meva professió, no tinc grans limitacions tècniques, teòriques o harmòniques, sinó més aviat el contrari. Naturalment, cada compositor pot elegir el mètode que consideri més oportú per incentivar la seva creativitat, o abocar el seu personal anhel expressiu. Això és el meravellós de la música.

Quant al revival beat i mod que comenteu, penso que el so i estil d'alguns grups de pop&rock del moment, com poguessin ser Jet o Strokes, conserven, en certs aspectes, l'essència de les bones bandes dels anys 60, o almenys de les més agrestes. En un altre apartat m’atrauen Pixies, My Bloody Valentine, Jane's Addiction, Björk, Radiohead, Terrorvision, Travis, Stereolab, Moby, Fun Lovin' Criminals, Placebo, Sneakers Pimps, Revenants, Mars Volta i Franz Ferdinand. També, per raones òbvies, el que fan Eric Clapton, Jeff Beck, Steve Vai, Joe Satriani, Eric Johnson, etc., etc, .I per descomptat la decadència rockera que desprenen elements delictius com Keith Richards, Iggy Pop, Michael Monroe, Wayne Kramer i el tristament desaparegut Johnny Thunders.

Per trobar bandes espanyoles amb discogràfiques i productors que no els facin sonar al de sempre, tinc (llevat de casos com Sidonie, Pastora, Estopa, Delinqüentes o Vargas Blues Band, entre d'altres) que bussejar en les profunditats de l'univers “indie”. Existeixen moltes i molt bones bandes, amb les quals simpatitzo enormement i els desitjo la millor sort del món a totes.

P: Finalment, quins projectes tens entre mans?

R: Després d'haver-me dedicat durant cinc anys a la literatura musical escrivint els llibres Bienvenido Mr. Rock (SGAE, 2002) i Los Hijos del Rock (SGAE, 2004), ara retorno als escenaris. Sé que és una tasca dura, doncs existeixen milers d’artistes intentant obrir-se camí en el panorama, però les ganes de poder endollar la meva Stratocaster i sentir la calor de la gent són molt més grans que qualsevol altre raonament. Per a l'ocasió he muntat una banda potent i poderosa, amb la qual em sento molt a gust. A part de l’estrictament musical, tenim molta cura dels aspectes tècnics respecte al so i la il·luminació. En els concerts portem una enorme pantalla de vídeo, en la que es projecten imatges al·lusives a cada cançó; per exemple: En el tema New Flower Power apareixen imatges de la Guerra del Vietnam contraposades amb les de la Invasió de l'Iraq i els excessos de la presó d'Abu Ghraib. A Bon Jour!!!: imatges del Maig Francès i de la cultura Pop dels anys 60; a Nightmares of Pleasure es veuen fotos i filmacions de desastres ecològics … Així en cada tema.

Portem des de novembre de 2005 promocionant per tot el país aquest nou disc, New Flower Power (2005, Factoria Autor), en què hem volgut donar curs a molts dels aspectes musicals i socials que estem tractant en aquesta entrevista. Abans parlàveu d'òrgans Hammond, de theremins … doncs bé, no és per casualitat que he incorporat aquests instruments a la dinàmica sonora de l'àlbum.

D’altra banda, ja ha sortit a la venda la segona part del meu mètode de guitarra Psicópatas del Mástil. La primera part va tenir una sensacional acollida entre aquells que estan aprenent a tocar la guitarra elèctrica. Aquest nou mètode, titulat Psicòpates del Mástil VOL. 2 (¡A tota màquina …!) , perllonga i complementa l'anterior. Consta de 350 exercicis, preparats específicament per incrementar de manera notable la velocitat, la neteja, i la precisió amb l'instrument. Com la tècnica en si mateixa no defineix la formació d'un bon músic, he cregut vital incloure una primera part en la qual s'expliquen i analitzen en profunditat fonaments teòrics tan importants com la formació d'acords i escales, els intervals, i les maneres gregues … Penso que el llibre és de gran ajuda a tots els fanàtics de la guitarra de rock&pop. La seva eficàcia és inqüestionable, ja que jo mateix he vingut utilitzant aquests exercicis al llarg dels anys, i els seus efectes no han pogut ser més satisfactoris.

Moltes gràcies per respondre'ns

Gràcies a vosaltres, amics de Magic Pop. Fins sempre… Que les baquetes de Keith Moon us beneeixin.

• Entrevista en castellano

© Tinet Webfàcil és un producte desenvolupat per Tinet