::Inici >Articles d'interès >Article de Carlos Flores López publicat a DD.AA. L'Univers de Jujol, Ministeri de Foment i COAC, Bar

Article de Carlos Flores López publicat a DD.AA. L'Univers de Jujol, Ministeri de Foment i COAC, Bar

Josep M. Jujol: Disseny i ambient interior

tinter2
Tinter

medalla
Gremi de Pagesos

mascarreras1
Mas Carreras

banc
Parròquia Constantí


casabofarull24
Casa Bofarull

metropol2
Teatre Metropol





 
Quan a principis de 1982 preparava amb els editors la publicació del llibre Gaudí, Jujol i el Modernisme català em va semblar inexcusable, per motius d’estricta justícia, que els noms de tots dos –de Gaudí i de Jujol- sortissin a la portada amb un mateix tractament gràfic quant al disseny i a la mida, tot i que el contingut de l’obra es referia de manera preferent a l’arquitectura de Gaudí, tant pel seu significat en si mateix com pel paper decisiu que va tenir com a desencadenant del Modernisme.
   
Tot i així, i malgrat tots aquests intents tan ben intencionats –i sobretot malgrat la presència de la seva arquitectura-, la significació de Jujol dins del nostre panorama arquitectònic era plantejada encara, en aquell any 1982, des d’alguna d’aquestes tres formulacions:
 
a.       Com a simple “decorador” dins de l’obra arquitectònica de Gaudí.
b.      Com a arquitecte amb obres pròpies amb la categoria d’epígon del mestre de Reus.
c.       Com a arquitecte inexplicable i “estrany” en la línia d’allò que per a Llaguno representaven aquells “fatuos delirantes”, els Ribera, Hurtado Izquierdo, Casas i Novoa, etc.
 
Passats aquests quinze anys des del 1982, i atès que ja gairebé ningú no creu (o almenys ningú no s’atreveix a sostenir-ho públicament) que els punts A, B, i C, sumats o per separat, siguin suficients per definir el “cas” Jujol, podria ser el moment d’intentar aclarir i valorar les actuacions jujolianes precisament com a dissenyador i creador d’ambients o “climes”, procurant evitar d’entrada la denominació de “decorador”, paraula desprestigiada i carregada de connotacions negatives, i que grinyola de manera insuportable quan es refereix a Jujol. Així doncs, ara que, a diferència del que passava fa unes dècades, ningú no gosa de posar en dubte la categoria de Jujol com a arquitecte (i és just això el que pretén destacar aquest excessiu i potser innecessari i preàmbul), podria ser el moment idoni d’intentar aclarir i subratllar els seus extraordinaris valors en aquests camps complementaris de l’arquitectura i per mitjà dels quals l’arquitecte buscava la consecució plena de la seva expressió estètica i l’assoliment d’una gesamtkunstwerk o obra d’art total. Potser seria aquest aspecte un dels primers a tenir en compte, la seva intenció de plasmar solucions unitàries en què arquitectura, “decoració” o interiorisme i disseny, en el sentit més ampli, aconseguissin fondre´s en un tot harmònic amb una absoluta coherència entre les seves parts, compartint aquell esperit integrador que, un parell de segles enrere, va animar els Neumann, Zimmermann, Cuvillliés, Asam, etc. quan van portar a terme la seva feina.
 
La consecució d’aquesta difícil harmonia entre continent i contingut, entre arquitectura i ambient interior, Jujol l’aconseguirà d’una manera plena en alguna de les seves obres, i d’una manera parcial en unes altres. Cal no oblidar que qualsevol arquitecte només pot arribar a realitzar allò que d’una menera expressa li vulguin permetre els seus clients. Les dificultats s’agreugen en el cas comentat perquè es tracta d’aspectes molt relacionats directament amb l’ús diari, els raonaments esgrimits per Jujol per aconseguir que els propietaris de les seves obres acceptessin un credo estètic tan inusual materialitzat en uns ambients que ells mateixos haurien de viure dia a dia, admetent solucions absolutament innovadores i impactants en mobiliari, fusteria, pintures i dissenys de tota mena. (Sobre això, resulta oportú remarcar que el mateix habitatge de l’arquitecte, situat en un ampli pis de l’eixample barceloní , mai no va arribar a presentar –pel que sabem- una autèntica “atmosfera Jujol”, sinó que es va mantenir dins d’una línia convencionalment burguesa amb inclusió d’alguns “tocs” o dissenys que no aconseguien “jujolitzar” ni tan sols parcialment el seu caràcter.)
 
La qüestió de per quin motiu els diversos clients de Jujol –tant seglars com religiosos. Li van permetre portar a terme unes instal·lacions com aquelles resulta difícilment inexplicable. Una fe il·limitada en l’artista o potser la possibilitat de nivells diversos en la lectura de la seva obra podrien ser una certa resposta a aquesta pregunta, tanint també en compte que la seva manera d’actuar, desinhibida i espontània, podria aproximar, de vegades, el treball de Jujol a l’òrbita del que és popular.
 
Una altra qüestió que sembla important destacar és el fet que Jujol actua sempre sense ajudants, però disposant, lògicament, de l’assistència d’aquells artesans –ferrers, metal·listes, vidriers, fusters i ebenistes, i per descomptat, paletes i mestres d’obres- als quals guiarà en aquells casos en què no sigui ell mateix qui executi amb les seves pròpies mans els eventuals treballs. Aquí ens trobem molt lluny del “cas Gaudí” (arquitecte i artista genial, qui ho podria dubtar?), que normalment tindrà col·laboradors de gran talent la presència dels quals (fins i tot com a simples interlocutors en el procés dialèctic del qual sorgirà la seva arquitectura) és important, i entre ells trobem el mateix Jujol, que figurava en el lloc preeminent que el mestre sempre li va atorgar. Serà precisament en aquestes solucions de disseny i d’arquitectura interior on Jujol deixi les mostres més patents de les seves diverses anticipacions respecte de les avantguardes artístiques del nostre segle. Naturalment seria arriscat considerar stricto sensu com a surrealistes, dadaistes, expressionistes, etc. certs aspectes parcials de l’obra de Jujol. Com ha destacat oportunament Ignasi de Solà-Morales “el seu món s’allunya d’allò que ha estat la història oficial de l’avantguarda del segle XX en la mesura que ni ideològicament ni tècnicament els seus punts de partida han estat els dels artistes de la societat industrial avançada”. Tot i així, i malgrat totes les reserves que s’hagin d’admetre en aquest sentit, la tossuderia dels fets s’imposa i una anàlisi objectiva de la seva obra –especiualment pel que fa aquesta activitat de què estem tractant aquí- ens ha de situar davant de solucions que, almenys formalment, anticipen camins i llenguatges propis de moviments d’avantguarda cronològicament posteriors. Surrealismes, expressionismes, dadaismes, collages, arte povera, visions emparentades fins i tot amb l’estètica de la “guerra de les galaxies”, poden no significar encara en Jujol expressions avant la lettre d’aquestes tendències, però el que fins i tot de qualsevol intenció- en aquest sentit per part del seu autor.
 
En el cas concret de les coincidències amb el posterior surrealisme ens trobariem davant d’una qüestió que mereix un comentari independent. Si com afirmava Bretón els surrealistes pretenien l’exteriorització del subconscient, una mena de drenatge automàtic d’idees, sentiments i tensions ocults que la ment no s’atreveix a racionalitzar, sembla evident que només per mitjà d’actes espontanis, no premeditats ni buscats, com els que es produeixen en l’actuació desinhibida i intensa de Jujol, seria possible arribar a aconseguir aquests propòsits. Pedr contra, qualsevol mètode per arribar-hi per mitjà de plantejaments preconcebuts i d’alguna manera “forçats” desvirtuaria l’essència mateixa dels resultats. Si això és així, hauriem d’admetre que en l’obra de Jujol no solament és possible reconèixer-hi enfocaments i solucions de caràcter clarament surrealista, sinó que ens trobariem davant d’un surrealisme pur, no manipulat (d’una manera semblant al que té lloc a través dels somnis), impossible d’aconseguir mitjançant plantejaments més controlats i conscients.
 
Per acabar, i al marge de qualsevol tipus de consideració o anàlisi puntual, el que sembla incontestable quan contemplem l’obra de Jujol és que ens trobem davant d’un fet totalitzador i harmònic en què els seus diversos components es troben indissolublement fosos i la realitat desl quals “ens situa, sens dubte, davant d’una de les personalitats més subtils, desprejudiciades i provocatives de tot l’art europeu contemporani”, com fa més de 25 anys em vaig atrevir a sostenir.