ATZAVARA ARRELS

::Home >Què diu el voluntariat ?

Què diu el voluntariat ?

Herme

Sóc Herme Jaques.

La meva experiència a l’Atzavara va començar a principis de 2010, i concretament va ser a l’Esplaia’t Atzavara, que és on ajudem els nens i nenes amb els deures que els manen, sobretot pel fet de que molts cops són en català i encara no dominen prou la llengua.

Quan vaig començar a ser voluntari avisava la tarda que podia venir, que solia ser una per setmana, de vegades dos, i mai tota sencera.

Al cap de poc temps va ser a l’inrevès, avisava quan no podia anar ja que si podia, estava allí les tres tardes per semana que està obert l’Esplaia’t Atzavara.

I sempre faltava temps per fer tot el que volies fer: ajudar a fer els deures, buscar informació per internet, dibuixar, pintar i altres activitats similars, o simplement jugar amb els més petits. M’adono que he ensenyat moltes coses, però n’he après moltes més.
Hi ha coses que s’han de viure, no es poden explicar.

Les seves mirades plenes d’il•lusió i els seus somriures sincers d’agraïment són coses que acabes necessitant i trobes molt a faltar. Us recomano que vingueu almenys un dia, no teniu res a perdre i moltíssim a guanyar.

Només em sap greu una cosa: no haver-los conegut abans.

Sóc Imma Sol.

De vegades la condició humana és tan estranya que ens hem de trobar en una situació negativa per adonar-nos del que realment val la pena. A mi m’ha passat això recentment i vull explicar la meva experiència.

Com ha passat a molta gent en la situació que estem vivim, em vaig quedar sense feina i se’m va caure el món a sobre. El cap no em parava de barrinar pensant en què podria fer, llavors un dia una amiga em va parlar d’Atzavara-arrels i del bé que em sentiria si m’hi apuntava com a voluntària.

No m’ho vaig pensar gaire, encara que sí que estava una mica reticent perquè era una cosa que no ho havia fet mai, però tot i així vaig decidir anar i presentar-me.

Em van rebre amb els braços oberts i em van plantejar de participar en una de les moltes activitats que porten a terme, donar suport escolar a nens immigrants. Al principi em va fer una mica de respecte, jo no havia portat mai a terme aquesta tasca i no sabia si ho podria fer bé.

Em vaig quedar gratament sorpresa de com van acollir-me tots aquells nens i nenes el primer dia que vaig arribar. Es va crear de seguida una espècie de vincle afectiu que va fer que aquella tasca que inicialment estava pensada per al suport escolar es basés en ferms sentiments recíprocs.

Vaig adonar-me que eren unes personetes tan summament agraïdes, i que a més a més t’ho demostraven contínuament, que em vaig sentir plenament satisfeta d’allò que estava fent. Puc dic que vaig gaudir tant de compartir amb ells, jocs, lliçons i confidències que, com deia al començament, m’he adonat d’allò que realment val la pena i que et fa sentir bé.

Després de viure aquesta experiència tinc un fort sentiment de gratitud, no només per com els hagi pogut ajudar jo, sinó per com m’han ajudat ells a mi. He pogut oblidar els meus mals de cap alhora que he treballat actituds tan necessàries en el nostre món actual com la tolerància, la paciència, la comprensió, el saber escoltar, el saber transmetre i moltes altres que segurament aniré redescobrint poc a poc.

Per tot això he volgut compartir aquesta vivència i encomanar el meu entusiasme a tots aquells que em llegeixen. No dubteu un moment si teniu ganes de ser voluntaris perquè de debò ens fa millors persones, i al cap i a la fi, això és el més important i el que ens fa sentir bé.