FI DE SEGLE
El primer article publicat. Revista Sis Focs de La Masó el gener de 1994
Des de l’Edat Mitjana, l’home ha vist els finals de segle amb una curiositat especial. És com si allò d’any nou vida nova adquirís una transcendència major en tractar-se de segles. A nosaltres, però, no només ens ha tocat de viure la fi d’un segle, sinó també la d’un mil·leni, i això no sé si és bo o dolent, però no deixa de ser inquietant, i més si prestem atenció als esdeveniments que van succeint-se en aquest món tan maltractat.
De fet, però, són les persones que tenen una sensibilitat o una creativitat especials les que queden més afectades per aquest canvi tan brusc del calendari; és com si el canvi de segle els fos com una mena d'estímul especial: Galileu, Cervantes, Shakespeare, Newton van dur a terme, en aquestes dates, les obres que els haurien de conduir cap a la posteritat. I és que des del descobriment d’Amèrica fins a la Revolució Francesa els finals de segle han estat plens d’esdeveniments.
Som l’any 1994 i Itàlia ha estrenat la seva segona república amb una coalició al poder en la qual alguns membres no s’avergonyeixen ni poc ni gens quan s’autoqualifiquen de neo-feixistes (això, definitivament, ens hauria de refrescar la memòria històrica, una memòria històrica que l’home sembla que hagi perdut). Encara no fa quatre anys que tots ens felicitàvem quan vam veure que queia el mur de Berlín; havia triomfat el sentit comú! Ara, aquell món occidental que feia salts d’alegria sent ben a prop l’alé ranci de la crisi, el racisme, la xenofòbia i gira els ulls amb desconfiança cap a una alemanya unida que tants disgustos li ha donat aquest segle.
Seguim, però, un ordre i vegem, sense pecar de catastrofisme, quins són els esdeveniments que, com a personatges d’un tren en què nosaltres també viatgem, ens ha tocat de viure.
El primer (i un dels més importants) ha estat la caiguda del comunisme als països de l’Est. Però un fet que semblava positiu (a la fi, la pobra URSS podria disfrutar de les delícies que li oferia el sistema capitalista) ha passat a ser un problema, i gros (són tan desagraïts que no se’ls ha acudit res més que dir que necessitaven diners per poder comprar els productesque els oferíem!).
Un altre personatge, que també té bitllet en aquest tren, és un individu que us respondrà si el crideu amb el nom de Racisme; l’acompanta la seva muller na Xenofòbia. És un ésser força especial perquè molt poca gent reconeix que hi hagi tingut tractes i, en canvi, jau tranqui·lament en el cor de moltes persones i esclata, com si fos una mena d’alien, en moments de crisi com el que estem vivint.
El feixisme és un parent pròxim del personatge anterior. El seu nom deriva de la paraula fasces amb què es designava, en la Roma antiga, l’estendart que simbolitzava el poder dels lictors. Com a sistema polític, no és pas un fenomen recent: al llarg de la història han anat apareixent formes de govern que, encara que tenien altres noms, mantenien el principi de limitar les llibertats col·lectives. Ara n’estem vivint el ressorgiment, quan molta gent creia que ja havia mort.
De la guera dels Balcans, no sé pas si n’he de parlar, perquè em cau la cara de vergonya d’haver de contemplar l’actitud estúpidament indiferent que mostren els governs d’Europa, una Europa que ha plegat els braços i que només sap esperar i rebre ordres del pare USA. Mentrestant, els governs es limiten a oferir-nos les escenes esgarrifoses del conflicte, només per rentar-se la consciència, i a simplificar-lo assignant als serbis el paper de dolents i a la resta el dels bons com si es tractés d’una pel·lícula del farwest.
Com a company de luxe, viatja amb nosaltres la Sida. Sobre aquesta malaltia, se n’ha parlat moltíssim i tothom sap ja com es contagia, com es pot prevenir, quins són els grups de risc. Sobre els grups de risc, cada cop en tinc més dubtes: ¿encara podem fer distincions Si ens atenim a la dada que al final d’aquesta dècada la meitat de persones que s’hauran mort de sida encara no n’estan contaminades, no hi pot haver cap mena de dubte que hem d’anar urgentment cap a una prevenció seriosa i generalitzada.
I encara queden molts més personatges, molts més companys de viatge: Somàlia, el Sudan, Ruanda, el Iemen, Corea del nord (i la seva amenaça nuclear); i encara més, els problemes mediambientals, els vint milions de refugiats que hi ha al món, els cinquanta milions d’éssers humans que hauran mort de fam abans del 2000. Ens queda l’esperança que Carls Sagan tingui raó i la fi de la guerra freda ens permeti reconstruir la nostra civilització, tot afrontant els problemes que tenim més urgents ara: la pobresa, la superpoblació, la deterioració del medi ambient i l’educació i la justícia socials.
Esperem de tot cor que li ponguin totes al nou mil·lenni. Ens cal de debò.