::
Inici >
EL QUE ES PENSA DELS CATALANSEL QUE ES PENSA DELS CATALANS
Article publicat a la revista El Triangle el 19 de novembre de 2001
Encara que, històricament, Catalunya sempre s’ha mostrat com a fidel col∙laboradora per ajudar a la construcció de l’Estat espanyol, el recel i la desconfiança sempre han estat presents en la relació entre la resta de l’estat i Catalunya, i aquest fenomen s’ha vist més accentuat a partir del segle XIX, segle que va ser el de la difusió de les idees nacionalistes per tot Europa.
El que coneixem com a catalanisme polític va ser un invent que va ajudar que Catalunya, o millor dit, que una part de la societat catalana –la burgesia política i financera–, prengués un cert protagonisme en la vida política espanyola. A l’època de Cambó, Torras i Bages, Prat de la Riba o Almirall, autonomisme i regionalisme eren conceptes més ben vistos que els de separatisme, independència o autogovern, i, amb el seu significat explícit i implícit, deixaven ben clares quines eren les aspiracions màximes dels catalans: oferir l’opció autonomista com a model per a tot Espanya dins d’una organització federal o regional.
Els catalans, a diferència d’altres, havien posat sobre la taula les seves propostes i aspiracions, i ells mateixos s’havien acotat uns límits. Així, doncs, eren ara els espanyols, els que havien de definir la seva postura davant les aspiracions catalanes; per tant, de nou es plantejava una incògnita: com s’havia d’actuar amb els catalans? (Això ja s’ho van preguntar al segle XV, quan Ferran II va contraure matrimoni amb Isabel de Castella; al segle XVII, sota el regnat de Felip IV, i al segle XVIII, amb Felip V); la resposta va ser fàcil: s’havia de seguir com fins aquell moment, és a dir, mantenint les distàncies a un nivell alt i la desconfiança i el recel a un nivell més popular. Amb tot, el catalanisme de final del XIX havia “aconseguit” aplegar junts polítics tan dispars com Silvela, Maura, Lerroux o Sagasta.
La cosa no ha canviat tant
Des del Quevedo que deia cap a l’any 1645 allò de: “mientras quede un solo catalán en Cataluña y piedras en los campos tendremos enemigo y guerra” fins avui, ja al segle XXI, la cosa no ha canviat tant; la intencionalitat d’alguns sectors continua sent la mateixa: generar aversió contra els catalans.
Les actituds al segle XIX i començament del XX eren ben definides, com ja hem dit abans, i això queda demostrat amb les paraules de Sagasta al Congrés de Diputats quan aquell juliol de 1901 deia que el regionalisme buscava: “Despedazar España, aniquilarla, debilitarla y deshacerla en pedazos”. També era prou diàfana la postura de Silvela, que un any abans, en un discurs al Congrés de Diputats, feia aquesta dissertació: “Yo creo que hay un gran número de enfermedades, y singularmente las enfermedades nerviosas, para las cuales es perfectamente perjudicial todo lo que sea excitación, y aun la conversación sobre ellas; y no le doy al catalanismo más alcance ni más carácter que el de una verdadera enfermedad nerviosa”. (Aquestes paraules van rebre una important aclamació al Congrés.)
Si els polítics no volien sentir parlar d’autonomismes o fets diferencials, personatges públics de la talla del filòsof i escriptor José Ortega y Gasset no dubtaven a l’hora d’afirmar: “Sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”. Era allò del: Ni contigo ni sin ti.
Obviant l’època franquista –en la qual són tants els exemples d’afirmació anticatalana que han permès escriure molts llibres monogràfics– i situant-nos en el moment actual, veurem que avui es continua fent una important feina d’intoxicació contra Catalunya. De vegades subtilment i d’altres de forma molt més barroera. Exemple d’això últim és l’article que Antonio Burgos va publicar a la revista Época i que portava per títol: “El imperialismo de la matricula de Gerona”; aquest individu deia: “Cada vez que me adelanta por la carretera un coche con la matrícula GI de gilipollez me acuerdo del artículo 3 de la Constitución, que lo dice bien clarito: “El castellano es la lengua española oficial del Estado.”
Premsa i esport
En el nostre temps, premsa, ràdio i televisió són els mitjans habituals que es fan servir i l’esport, un important element vehicular. L’esport s’ha convertit en un factor cohesionador de masses i el futbol en particular, amb la simplicitat de les seves regles i amb la seva extraordinària difusió, és el vehicle ideal per transmetre idees i missatges. L'opinió popular, d’altra banda, a través d’enquestes i cartes dels lectors a diaris i a revistes, ens ajuda a copsar el pols de la societat.
Un exemple de com l’esport pot ser una eina per fer arribar missatges subliminals, pot ser la forma com es va donar, fa uns anys, la notícia de la victòria en un important torneig de la tennista Arantxa Sánchez Vicario. Allò va coincidir amb l’aniversari de l’assassinat de Trotsky i ho van dir així a les notícies de la primera de TVE: “Hoy se cumple el aniversario de la muerte de León Trotsky a manos del anarquista catalán...” “Deportes: La tenista española Arantxa Sánchez Vicario se ha hecho con el triunfo...” És a dir, l’assassí era català però, curiosament, la tennista barcelonina que va guanyar el torneig era espanyola.
Trobar comentaris tendenciosos i descaradament manipulats per generar un estat d’opinió és molt fàcil, només cal engegar la televisió, a qualsevol hora, i en trobarem un bon grapat. Que aquest estiu Antena 3 hagi elevat el fitxatge de Zidane per part del Madrid a l'alçada d’un autèntic “debate nacional” pot tenir una importància relativa; el que sí que és greu, però, és que programes suposadament d’humor com el que s’anomena Abierto 24 horas i de la mateixa Antena 3 ens mostrin, en un dels seus capítols, una màquina expenedora de begudes que mai funciona i que, distribuïda per un català, està decorada amb una senyera de dalt a baix. Aquesta màquina, només funciona, i malament, a cops de puny i puntades de peu. No s’ha de ser cap superdotat per entendre el missatge.
De molt mal gust va ser també el comentari de Máximo Pradera, aquest agost, al seu programa del Canal Plus quan, presentant un artefacte per netejar la cera de les orelles, va dir que allò que en sortia era exactament igual que la crema catalana.
Només amb aquests exemples ―trobats, evidentment, sense fer cap feina seriosa d’investigació― ningú s’hauria de sorprendre que, segons una enquesta del CIS, la majoria d’espanyols pensin que el català no és un idioma, sinó una manera de parlar que s’han inventat els catalans perquè no se’ls entengui.
Cartes dels lectors
L’opinió que s’ha estès dels catalans queda reflectida a les cartes publicades a diaris i a revistes. Algunes d’aquestes revistes són d’informació cultural i, teòricament, els seus lectors són, en un gran nombre, gent amb un bon nivell intel·lectual. Doncs bé, si repassem les cartes publicades a La Aventura de la Historia en els seus últims números, trobarem perles com aquestes: “La historia que nos venden desde ciertos nacionalismos (parla de Catalunya) tiene que ver con la historia lo que la zoología con Tom y Jerry.” “...Hace mil años ni siquiera existía el nombre de Cataluña.” “...los reyes enterrados [a Santes Creus, Poblet i Vallbona] no fueron nunca reyes catalanes.” ”...no sólo usurpan [els catalans] el reino de aragón, además proclaman un principado inexistente.” “Una parte de historiadores pancatalanistas tergiversan nuestra historia [la de Mallorca] por unas apetencias de grandezas nunca tenidas.” ”Los nacionalistas catalanes se apropiaron de la bandera de Aragón, una enseña con mucha más importancia que la de los condes catalanes”.
Com podem veure, Catalunya ho té molt difícil per caure bé. Tan sols “el seny” català és, sempre, ben valorat. Llàstima que aquest seny sigui interpretat, molts cops, com la capacitat catalana de combregar amb rodes de molí.