Pel que fa al patrimoni artístic, Valls compta, des d’aquests dies, amb el nou monument al president Lluís Companys. S’ha aixecat, finalment, a la plaça que porta el nom d’aquest insigne personatge de la nostra història. Personalment, m’estalviaré fer cap valoració artística de l’obra; encara que l’art m’agrada força, he de reconèixer que no en sóc, ni de bon tros, un entès. I, encara menys, d’obres tan modernes i avantguardistes.
Tot i això, no negaré que, al barri del Fornàs, hi ha un petit debat sobre aquesta construcció de ferro. Hi ha opinions de tota mena. N’hi ha que pensen que s’ha fet un monument força espectacular, enginyós, creatiu, estèticament acceptable. N’hi ha que son del parer que, el que s’ha fet, és un nyap amb forma de bastida, massa gran i desgavellat–.
D’altra banda, cal destacar que s’ha construït gràcies a la constància d’una part de la societat civil vallenca. Movent cel i terra i dedicant-li força temps i no pocs diners, ha aconseguit que, Companys, rebi aquest homenatge que, no per arribar amb molt de retard, deixa de ser ben merescut.
La construcció, en si mateixa, es compon d’una conjunció de peces metàl·liques. Uns pilars de ferro suporten uns plafons de color blanc i vermell i, sobre aquests plafons, unes lletres metàl·liques d’impossible lectura. Això sí, segons la posició del Sol, l’ombra ens permetrà llegir una sèrie de dates i frases relacionades amb el president Companys.
Deixant a un costat el tema estètic, vull centrar-me en l’autèntica raó de ser d’aquest article. Prenent com a excusa el nou monument, he preguntat a alguns joves estudiants vallencs de catorze a setze anys què en sabien, d’en Lluís Companys. Sobre les respostes que vaig rebre, n’hi ha per llogar-hi cadires. La majoria no en sabien res: ni que va ser president de la Generalitat, ni en quina època va viure, ni com va morir. Per no saber, molts no sabien ni qui era. Bé, és cert que hi va haver un jovenet que em va dir que Lluís Companys era un president. Segons em va raonar, va ser un president de l’Espanyol i, per això, el camp de futbol on juga aquest equip porta el seu nom.
El més trist, encara que també ens ho podem prendre com un consol, és que aquesta ignorància no és un fenomen exclusiu de la nostra ciutat. Hi ha una generació de catalans —aquells de més de trenta anys— que coneix, poc o molt, les nostres arrels. N’hi ha una altra, la dels més joves, que “passen” de tot. Molts d’aquests joves no saben qui era Lluís Companys però, tampoc no tenen cap intenció de saber-ho. Aquests últims, que no pateixin. No dedicaré pas aquest espai a fer una biografia comprimida del president, però sí que vull aprofitar aquesta tribuna per exposar algunes de les raons que han fet que tingui, personalment, una predilecció especial per Companys.
El que atrau de qualsevol personatge històric és, sobretot, les seves fites; o les seves conquestes; o la seva valentia davant situacions compromeses; o la seva mà de ferro amb els enemics. Per això, Lluís Companys és per a mi l’antiheroi. Durant tota la seva vida, va demostrar la seva gran humanitat. En la seva millor època, el seu rostre era el d’un home bo. Al final de la seva vida, l’expressió de la seva cara continuava sent de bondat, però també la d’un home cansat i desencisat que, això sí, mai no va perdre la dignitat.
Lluís Companys ha sigut, per ara, l’únic president de la Generalitat auténticament d’esquerres i defensor a mort de la pagesia. Aquest fet i la manera com va ser detingut per la Gestapo i la pantomima del seu judici —els únics càrrecs que se li van poder provar eren els de català i republicà— i el posterior afusellament, fan que sigui un ésser especial.
Per tot això, val la pena recordar, almenys, els últims moments de la seva vida. Després de ser detingut a França per la Gestapo i extraditat a Espanya, Companys va ser torturat salvatgement per les autoritats espanyoles. El seu germà Manel ho explicava així, en una carta, a una filla de Companys que vivia a Mèxic: “va ser apallissat i la roba que es va canviar a Barcelona estava plena de sang. L’alimentació va ésser sempre pa dur i aigua i ranxo sobrant de les casernes.” Va ser jutjat a Barcelona en un judici que no va arribar a les dues hores, seguint les indicacions d’una autoritat militar (“Lo que interesa es terminar cuanto antes”), va ser condemnat a morir afusellat. La sentència es va complir el 15 d’octubre de 1940 al castell de Montjuïc. Descalç, perquè volia morir trepitjant terra catalana, va tenir temps de cridar abans de rebre els primers trets: “Mateu un home honrat. ¡Visca Catalunya!”
Abans d’acabar, vull demanar al professorat de les escoles vallenques que facin un esforç. Totes les matèries (matemàtiques, llengua, ciències, etc.) són importants, però conèixer la pròpia història no ho és menys. Ara, si se’m permet un humil consell, amb el nou institut pràcticament al costat de la plaça de Lluís Companys, no seria sobrer visitar periòdicament el monument d’homenatge al President i explicar, a l'alumnat, el significat i el sentit de cada data i de cada frase. Amb una mica de voluntat, per part de tots, segur que molts joves agafaran, com jo he fet, Lluís Companys com a model d'integritat humana i política.