Primer finalista del XXXVIII Premi de periodisme Salvador Reynaldos (Recull)
(17 de maig de 2002)
A la França del segle XVI el cardenal Duperron va aconseguir convèncer el rei Enric III, després d’un assenyat discurs i amb tota mena d’arguments i teories, de la inqüestionable existència de Déu: el cardenal va exposar, durant una bona estona i amb una vehement dissertació, les raons per les quals no es podia posar en dubte la figura d’un ser suprem. El monarca, no cal dir-ho, en va quedar profundament impressionat. Quan va arribar l’hora d’anar-se’n, i abans d’acomiadar-se, Duperron es va dirigir al rei i li va dir: “Majestat, avui us he demostrat que Déu existeix. Demà, si m’ho permeteu, tornaré per demostrar-vos que Déu no existeix.”
Figures com la d’aquest cardenal francès, semblen ser la font d’inspiració d’alguns polítics i personatges públics quan es proposaven ahir demostrar-nos les mancances i perversions de la cultura islàmica i avui, després de la patinada, les seves bondats i la seva superioritat.
Mai com en aquests últims mesos s’ha parlat i s’ha escrit tant sobre l’Islam i el món àrab i és normal que això sigui així; els fets de l’onze de setembre, i tot el que ha esdevingut després, s’han convertit, per a tots aquells que no vam viure la II Guerra Mundial ni la Guerra Civil espanyola, en un cúmul d’esdeveniments que marcaran les nostres vides i que ocuparan, ja per sempre, una porció de la nostra memòria individual i col×lectiva.
No hi ha dubte, doncs, que tots aquells —i molt concretament els més joves— que visquin els fets en un entorn familiar i social racista i xenòfob acabaran potenciant les seves idees racistes.
D’altra banda, també n’hi ha d’altres que cauen en l’error de perdre l’esperit crític amb els fets. Molts d’ells, sota l’aparença “d’intel∙lectuals progressistes”, difonen el seu missatge, políticament correcte, a través dels diversos mitjans de comunicació. Per a aquests últims, qualsevol fet és sensible de ser acceptat; tan sols és necessari que sigui realitzat per una persona o un col·lectiu d’un país econòmicament pobre, geogràficament llunyà i culturalment exòtic.
Desterrant del tot, i sense cap mena de dubte, la primera opció, ens hauríem de situar en un punt conciliador i moderadament crític, si de debò volem conèixer el fenomen de l’expansió de l’islam (la doctrina religiosa amb més practicants al món i la segona a l’Estat espanyol) i la seva situació als nostres dies.
L’islam s’ha convertit en un concepte massa genèric. Així com en el cristianisme i en el judaisme, les altres dues grans religions revelades, podem observar corrents que van des de l’integrisme més ferotge fins a la moderació més assenyada, el mot islam sempre va lligat a una concepció negativa de la religió (no fa pas gaire temps es va fer una enquesta a diversos països d’Europa en la qual es demanava als enquestats que diguessin quina paraula els venia al cap quan sentien parlar de l’islam. La paraula més repetida va ser “violència”).
Així doncs, hauríem d’intentar fer un esforç i ser conscients que no hi ha només un islam perquè tot i que encara que sí que n’hi ha un, interpretat des d’una òptica violentament integrista, l’islam, en genèric, no n’és, de violent. No té res a veure, per exemple, l’islam que es practica a l’Aràbia Saudita del practicat al Sudan, a Filipines, als Estats Units, a Europa, a l’Iran o a Malàisia.
Una de les peculiaritats del món islàmic és que té més valor la tradició (sunna) i les indicacions dels líders espirituals que el mateix Alcorà. Aquesta tradició, interpretada de maneres molt diferents arreu del Món —juntament amb la impossibilitat de poder distingir, als països islàmics, el poder religiós del poder polític—, és la prova que no hem de parlar d’un sol islam. Cada col·lectiu segueix, fonamentalment, les directrius dels seus dirigents.
Encara que fa la sensació que l’islam és una doctrina força complicada, això no és del tot cert; els propis fidels escullen fins a on volen aprofundir. Per tant, si tradicionalment la difusió de la cultura ha sigut una de les consignes de compliment obligat entre els musulmans (durant segles els savis “àlim” només eren considerats com a tals quan, desinteresadament, difonien els seus coneixements a tots aquells que els envoltaven), aquest precepte ha estat, a hores d’ara, premeditadament oblidat per molts dirigents islàmics.
La base dogmàtica de l’islam és molt senzilla. Concretament, el musulmà només està obligat a complir les indicacions de la sharia o llei islàmica. Aquestes lleis són cinc i es coneixen com “els cinc pilars”. La primera és la professió de fe (sahada); la segona és la pregaria (salat); la tercera és l’almoïna (zakat); el quart pilar és el dejuni durant el mes del ramadà (sawn) i, finalment, el cinquè pilar, la peregrinació almenys una vegada a la vida a la Meca (hayy).
Per tant, tot allò que no quedi circumscrit dintre d’aquests cinc pilars i de la textualitat del missatge alcorànic no és més que interpretacions diverses de la sunna.
Així, doncs, d’on ve la terrorífica discriminació cap a les dones? I la yihad, que tan sorprèn i espanta el món occidental? I d’on ve la severitat de les lleis islàmiques? La resposta és molt senzilla: l’Alcorà no discrimina, substancialment i de forma explícita les dones més del que ho fa la Bíblia. La definició més adient de yihad hauria de ser “combat contra un mateix buscant la perfecció”. I la lapidació, les execucions públiques o el fet de tallar les mans als lladres no són preceptes jurídics d’obligat compliment, sinó que són, realment, interpretacions macabres d’una “tradició” d’origen incert i imposada per controlar, mitjançant la por, els creients musulmans.
L’islam, a través de l’Alcorà, només busca —igual que passa amb les altres dugues religions abans esmentades—, la igualtat i el respecte entre els seus fidels. Tota la resta només són interpretacions i manipulacions.
Per tant és aconsellable, sens dubte, que, quan parlem de l’islam, ho fem sense por i obertament; discernint sense complexos entre la doctrina alcorànica i tot allò que ens volen fer creure de vegades que també ho és (tant des de l’integrisme islàmic com des d’alguns sectors polítics i socials del nostre món occidental). I aquesta no és una feina que, en el nostre país, l’hagin de dur a terme únicament els educadors. Totes aquelles associacions religioses i culturals que lluiten per la difusió i en defensa d’una correcta interpretació de l’islam estan moralment obligades a treballar perquè des de la nostra ignorància acabem coneixent i acceptant aquesta cultura; ajudant-nos a distingir entre els diferents colors de l’islam i perquè en el nostre present, i també en el futur, cap aprenent de cardenal Duperron pugui demostrar per molt que s’ho proposi, que islam, retard cultural i violència fonamentalista són, ineludiblement, una mateixa cosa.