Hi ha una notícia que va saltar als mitjans de comunicació fa aproximadament un mes que no ha passat desapercebuda, gairebé, per a ningú. En llenguatge clar i català, la notícia deia que l’Ajuntament de la Masó volia garanties que la salut de la gent del seu municipi, principalment, no corria perill per culpa de les activitats que es desenvolupen al complex petroquímic de Tarragona.
Les demandes de l’Ajuntament de la Masó, que semblen tan bàsiques, tan elementals, tan òbvies, han estat mereixedores de diferents tractaments per part de la premsa de la demarcació. Durant aquests darrers dies, hem pogut llegir des d’articles de lloança en diaris, com ara El Punt, fins a acudits gràfics de molt mal gust ¾ratllant la carrincloneria¾, com ara el publicat en un diari de Tarragona. Per a tots aquells lectors que no el van veure, aquest acudit donava per fet que el suborn és el mitjà idoni per fer callar qualsevol alcalde que tingui res a dir sobre la Petroquímica. Curiosament, els que anaven ben despistats eren els lectors habituals d’aquell diari, ja que molts no sabien de què anava l’acudit. S’ha de dir que aquesta publicació, seguint la seva habitual línia de no donar a conèixer cap notícia que pugui beneficiar la imatge de l’actual equip de govern de la Masó, ha evitat, fins ara, fer cap comentari sobre el tema.
D’entrada, que l’ajuntament d’un poble tan petit com la Masó dediqui part del seu temps a qüestions tan maximalistes com ara aquesta, pot semblar una excentricitat. Però es dóna la circumstància que, a hores d’ara, el consistori masonenc té els deures fets, i es pot permetre pujar una mica el punt de mira, no pas per buscar solucions a problemes que segurament s’escapen del seu abast, sinó per crear debat sobre matèries tan importants com la salut dels seus vilatans. L’error de càlcul que ha tingut el govern municipal de la Masó és no haver calibrat correctament contra qui se l'està jugant (o potser sí).
Amb tot, també resulta bastant inconcebible que la Masó no estigui inclosa dintre del Plaseqta, i sí que hi estigui, en canvi, el poble del Rourell, situat a menys d’un quilòmetre de distància. Potser tindrà a veure, vés a saber, amb el fet que a la Masó no tothom sap parlar anglès: fins fa poc (i potser encara ara), en un dels pobles inclosos dintre del Plaseqta, les instruccions de tots els aparells per fer front a una emergència ¡estaven, només, escrites en anglès!
A cap demarcació catalana succeeix el que passa al camp de Tarragona. La Petroquímica és un tema tabú. Ningú no en pot dir res perquè, gairebé sempre, trobarà al seu voltant un exacerbat defensor del complex que el farà callar. La Petroquímica és, a nivell de carrer, un tema del qual no es pot parlar. En alguns llocs del sud d’Itàlia, d’això, en diuen omertà. De tota manera, això deu ser inherent a les poblacions que, tradicionalment, se senten lligades a indústries que desenvolupen unes activitats específiques. Recordo que, ja fa uns anys, vaig haver de sortir escopetejat d’un bar d’Ascó on m’havia aturat a esmorzar. Ni al cambrer ni als clients, no els va agradar, pel que em va semblar, que posés en dubte la seguretat d’una central nuclear com la que tenien al costat de casa seva.
Bé, tornant a la Petroquímica, hem de reconèixer que a la ciutat de Tarragona, i als pobles de les seves rodalies, no hi ha cap família que no tingui algun dels seus membres o un conegut treballant a la Repsol, a la Basf o a qualsevol altra de les empreses que la conformen. Tarragona viu tristament segrestada per aquesta indústria. Sembla que a ningú li preocupi la perillositat que comporta, com ara l’alt risc d’accidents o la toxicitat del que llança cap a l’aire, per exemple.
Des del Franquisme fins avui, les administracions i els grans monopolis de la indústria química s’han acurat a fer creure tothom que no hi ha cap altra opció per guanyar-se la vida que no sigui treballant a la Petroquímica. Sembla que ningú no vol veure el potencial que té Tarragona en matèria de turisme, hosteleria i comerç; molt per damunt que cap altra ciutat de l’Estat espanyol.
El complex petroquímic de Tarragona ocupa una superfície de 1.400 hectàrees i dóna feina a uns 26.000 treballadors, 6.000 dels quals ocupen llocs de treball directes. És per això que, encara que molts voldríem veure desaparèixer aquesta indústria, hem de ser conscients que aquesta batalla està perduda abans de començar. Tarragona no s’entén sense les seves pudors i els seus núvols de fum. Aquest és el peatge que, amb molt de gust, paguen la ciutat i alguns pobles com ara la Pobla de Mafumet a canvi de llocs de treball i de molts i molts calés que la Petroquímica ingressa a les arques municipals.
Però també és cert que som molts els habitants d’altres pobles que patim les mateixes pudors i que correm si fa o no fa els mateixos riscos, i que no en traiem cap, de benefici. Així, doncs, almenys podem exercir el dret de demanar garanties que tant nosaltres com els nostres fills podrem estar tranquils ara i en el futur.
Sembla que, als administradors dels municipis esmentats abans, tant els fan les dades que diuen que Tarragona és la ciutat de l’Estat espanyol amb un major nombre d’homes estèrils; o que, fins i tot, temps enrere, alguns mitjans de comunicació relacionessin el gran nombre d’embarassos múltiples a la Pobla amb la seva proximitat a la Petroquímica; o que, inexplicablement, no existeixi cap estudi que interrelacioni Petroquímica i casos de càncer a la demarcació. Si els que en són defensors estan tan segurs que les activitats d’aquesta indústria no ens fan cap mal, ¿per què s’ha format tant de rebombori?
A hores d’ara, ja són moltes les entitats que s’han anat sumant a la iniciativa masonenca. Juntament amb la Confederació Veïnal del Camp de Tarragona, hi hem d’afegir un colּlectiu de professors de la Facultat de Medicina de Reus, que s’han ofert a investigar els efectes que poden causar en la salut les petroquímiques.
El primer pas ja està fet. Ara seria el moment oportú perquè la resta de municipis de la nostra comarca s’hi mullessin i donessin tot el suport a la iniciativa que ha engegat l’Ajuntament de la Masó.