He de reconèixer que va ser una idea de la meva dona. No puc dir que, econòmicament parlant, anem gaire sobrats --i encara menys des que fa vuit mesos va arribar a casa un petit galifardeu. En definitiva, som una família treballadora com n’hi ha tantes. La qüestió és que, sense saber com, cada cop que endrecem els armaris apareix alguna peça de roba que, encara que estigui en bon estat, és d’aquelles que mai més no ens tornarem a posar: o perquè la talla ja no ens va bé, o perquè, senzillament, la trobem passada de moda.
Com deia, va ser idea de la meva dona agafar aquella roba i (encara que ja era neta) rentar-la i portar-la a Càritas de Valls. Si en un principi sempre m'he mostrat escèptic amb la tasca d’algunes institucions (sobretot si no són del tot independents), veure aquella gent de Càritas com treballaven i en quines condicions ho feien va fer que em replantegés moltes coses.
A hores d’ara, Valls no pot prescindir de la feina que fan treballadors socials i voluntaris com els de Càritas. Valls, com a capital de comarca, aglutina molta gent: tant vallencs com persones amb pocs recursos que fan cap a la ciutat més important de l’Alt Camp, amb l’esperança de millorar les seves condicions de vida. D’un temps ençà, la majoria són immigrants magribins.
A Valls hi ha pobres. De vegades no els veiem o no els volem veure, però ells hi són. Necessiten, com tots nosaltres, menjar cada dia, roba i un sostre per passar les nits. Molts d’ells viuen una situació dramàtica agreujada pel fet que tenen nens petits. Tenen sort que la gent de Càritas, cada dia, s’enfronten amb ànims renovats a la cara més amarga de la misèria. És d’admirar, sobretot perquè ho fan per uns principis basats en la solidaritat humana. I avui, de gent solidària, no se'n troba gaire.
Càritas tot i que és una organització de caràcter religiós, funciona de forma autònoma amb entitat jurídica pròpia des que va ser fundada l’any 1947. Aquesta autonomia queda palesa en alguns dels seus plantejaments, cosa que ha fet que molts cops s’allunyessin de la línia oficialista de l’Església. Càritas, en contacte continu amb les capes menys afavorides de la societat, no té cap problema a l’hora de denunciar accions i situacions d’injustícia i desigualtat. Encara que això suposi plantar cara als poders polítics i econòmics d’aquest o de qualsevol altre país. La posició d’aquests poders davant la manera com es gestionen els recursos de la Terra o davant el camí que pren la Globalització econòmica, és molt clar.
El principal objectiu de Càritas és donar ajut a totes les persones que viuen en una situació de precarietat; però també ho és promocionar la solidaritat entre les persones. De tots els missatges que, segons ells, transmet Déu, el més important és el que fa referència als pobres, que són els éssers que més estima. Segons diuen, Déu vol que els béns de la Terra siguin repartits de forma equitativa entre tots els éssers humans. Sense distinció. La pobresa, segons Càritas, és producte d’una estructura social injusta creada pels propis homes. La Terra té els recursos necessaris perquè ningú no passi gana o cap tipus de necessitat. En aquest cas és compleix la màxima que diu que l’Home és un llop per al propi Home.
Part de raó deuen tenir quan a l’Estat espanyol (l’Espanya de l’Aznar “que va bien”), un de cada cinc habitants és pobre. És a dir, els seus ingressos se situen molt per sota del mínim necessari per cobrir les necessitats més elementals. En total 7.950.000 homes i dones es troben en el llindar de la pobresa. Aquesta xifra, amb l’arribada massiva d’immigrants, augmenta i augmentarà.
D’altra banda, no deixa de ser ben curiós que, segons un estudi fet públic fa un parell de setmanes, a l’Estat, en el darrer any, el nombre d’euromilionaris s’ha incrementat un 3%. És a dir, els que tenen més d’un milió d’euros (la majoria, segons diuen, és gent que, a base d’inversions i de saber especular, ha fet créixer el seu capital). Augmenten els pobres, i els que tenien molts diners cada cop en tenen més. El pastís sempre és el mateix, però cada cop es reparteix més malament.
Segons Càritas, la majoria dels pobres, concretament el 75%, són més grans de 45 anys. D’ells, el 50% tenen entre 45 i 65 anys i van arribar a aquesta situació després que la seva vida patís un trasbals imprevisible. Això demostra el risc que comporta viure en una societat consumista en què el treballador és tractat com una mercaderia; això fa que ningú no quedi exclós de perdre el lloc de treball i en poc temps estar a la pobresa. D’altra banda, ser gran i dependre d’una pensió miserable també sembla un “factor de risc”.
Càritas es compon en un 80% de personal voluntari. Una petita part dels quals, gairebé simbòlica, són religiosos. Els ingressos es divideixen entre les aportacions privades, un 72,20%, i els ajuts institucionals, un 27,80%. A Catalunya --tan solidària com sempre i trencant un cop més el tòpic--, Càritas és nodreix en un 82,90% de les aportacions privades. Tan sols Cantàbria aporta una mica més, un 83,40%. A la cua, no arriben al 50%: Canàries amb un 28,40% i Galícia amb el 41,60%; fins al 100% dels ingressos en aquestes comunitats es cobreixen amb els ajuts institucionals.
No voldria pas que ningú veiés aquest article com un pamflet publicitari a favor d’una organització religiosa. El meu reconeixement seria igual per a qualsevol altre col·lectiu religiós: musulmà, budista o animista; tan se val. Així com per a qualsevol altre de caràcter laic. El meu homenatge és per a totes aquestes persones que, dia a dia i en silenci, s’enfronten aquí mateix, a Valls, amb la cara més trista de la nostra societat: la pobresa.
Per acabar permetin-me un suggeriment. Qualsevol peça de roba que tinguin i estigui en bon estat, però que ja no la facin servir (sobretot la dels nadons, que de seguida els va petita), així com aquelles joguines noves, però que els més petits de la casa ja se n’han cansat, poden tenir un final molt més digne que el contenidor d’escombraries; a Càritas de Valls els rebran amb els braços oberts.