::
Inici >
CAP A SANTES CREUSCAP A SANTES CREUS
El Valenc, 23-8-02
Aquest cap de setmana és l’últim del mes d’agost i gairebé tots els pobles de la nostra comarca ja han celebrat la seva festa major d’estiu. Amb tot, aquells que es resisteixen a acceptar que la fi de les vacances ja només és qüestió d’hores i que la calor, la festa i la gresca d’aquí a pocs dies deixaran que torni la rutina, encara són a temps d’apropar-se a Santes Creus. Aquest petit poble celebra la seva festa major. Durant aquests dies els diables, la música, els balls, el teatre, els jocs per a la canalla i les competicions esportives prendran el protagonisme. (A propòsit ja va sent hora que el jovent deixi de jugar-se el físic durant els partits de futbol de la festa major en aquella pista impracticable i perillosa. Diuen que la Generalitat ha concedit uns ajuts per construir unes noves instal·lacions. ¡Ja era hora! ¿S’hauran enllestit per a l’any que ve?)
Santes creus és el poble de l’Alt Camp que més forasters rep cada any. Això és així gràcies al fet que té la sort de comptar amb una joia única com és ara el monestir de Santes Creus. Si encara hi ha algú que no el coneix, pot aprofitar que el poble aquests dies fa festa grossa per apropar-s'hi i visitar el monument.
Realment, que aquest cap de setmana sigui la festa major de Santes Creus per a mi no és més que una excusa per fer un petit homenatge al meu poble. Si Valls és la meva ciutat i no la canvio per cap altra del món –aquí, hi ha nascut el meu fill i, aquí, hi visc feliçment amb la meva família-- a Santes Creus hi vaig passar una gran part de la meva infantesa.
He de dir que els records més bonics de la meva vida tenen l’arbreda, la plaça de Sant Bernat i el propi monestir com a teló de fons. Pensar en l’escola del poble --a l’hort d’Estudi-- dins el recinte del palau de l’Abat, em fa venir tota una sèrie de records: innocència, jocs, entremaliadures. A Santes Creus hi vaig fer els meus millors amics; ara, com acostuma a passar quan ens fem grans, ja he perdut, gairebé amb tots ells, el contacte; tot i que els segueixo recordant amb entranyable afecte.
A Santes Creus hi vaig aprendre també a estimar el meu país. El monestir, amb la seva majestuositat i amb els personatges històrics que hi reposen --reis, abats, nobles, cavallers-- em mostrava que els catalans tenim la nostra pròpia història i que ningú no ens la pot arrabassar. Per tot això, permeteu-me, doncs, que aquesta setmana faci servir un to una mica més relaxat. Si convé, la propera setmana ja tornarem a la càrrega.
Quan arribeu a Santes Creus, podeu entrar al poble per l’arbreda, si veniu des d’Aiguamúrcia, o pel pont de Pedra, si veniu des del Pont d’Armentera. L’arbreda, considerada patrimoni natural, és el punt de trobada de molts visitants. Per a mi és un dels paratges naturals més bonics que conec, encara que, en els darrers anys, ha patit tot un procés de degradació inadmissible. Segurament, les accions que s’hi porten a terme per al seu manteniment no són suficients, davant de la gran afluència de turistes que no sempre són capaços de respectar-ne l’entorn. D’altra banda, el pont de Pedra --contruït amb una sola volta, l’any 1549, per l’abat Jaume Valls-- és una construcció sòbria, però que crida l’atenció per la seva solidesa i elegància.
A la plaça de Sant Bernat s’hi accedeix travessant una gran porta d’estil barroc, coronada per una torre de vigilància. Un cop el visitant trepitja la plaça de Sant Bernat té la sensació d’haver entrat en un nou món. Josep Pla deia que aquesta plaça amb el so de l’aigua que surt pels brolladors de la font central, li transmetia una pau interior que en cap altre lloc havia sentit. Jo diria que al claustre vell, que es troba a l’interior del monestir, aquesta sensació encara es multiplica.
A l’església –de visita obligada-- hi reposen les restes del rei Pere el Gran, del seu fill Jaume II, el Just (amb qui Catalunya es va convertir en tota una potència naval i va dominar gairebé tota la Mediterrània), de la reina Blanca i de l’insigne heroi Roger de Llúria, celebre per la frase: “Cap peix s’atrevirà a nedar per la mar Mediterrània si no porta, en el seu llom, les quatre barres”.
A l’interior del monestir s’hi accedeix pel claustre principal. Aquesta joia de l’incipient gòtic català ens mostra l’obra del millor artista picapedrer del seu temps: Reinard des Fonoll, d’origen anglosaxó. Els capitells, treballats per ell mateix juntament amb els seus deixebles, son únics.
Un cop a dins del monestir, també podran visitar la sala capitular, els claustres (curiosament a Santes Creus n’hi ha dos, de claustres), el dormitori dels monjos, l’església primitiva (amb la imatge d’un Crist, de fusta d’olivera, fet d’una sola peça) i la façana posterior de l’església, a on es va situar la rosassa (segons els entesos, una de les més interessants que podem trobar arreu del país).
Santes Creus no és només el monestir. El visitant també pot fer les seves compres a la botiga de records o a Ca la Maria Teresa (segur que té allò que busquen). També es pot visitar la Sala Municipal i Taller de Ceràmica (podreu admirar les bellíssimes peces de ceràmica artesanal que s’hi fan). Quant a l’oferta gastronòmica, el poble ofereix al foraster la possibilitat de triar entre els plats típics catalans de cal Mosso, la cuina de reconegut prestigi de l’hostal Grau, els elaboradíssims plats del restaurant Catalunya o la cuina més camperola, amb bones i abundants carns a la brasa, del restaurant Plana del Molí (situat a la urbanització Els Manantials, al costat del poble).
Si només volem prendre un entrepà o un refrigeri, ho podem fer al bar dels “Frigos” (tot un clàssic entre el jovent, sobretot de la meva època), o al bar Sport (és obligat, a l’estiu, prendre una orxata a l’ombra de les seves moreres).
Ja ho veuen, no hi ha cap excusa per no visitar Santes Creus. Ara, perquè és festa major, o qualsevol altre dia, perquè el poble és únic.