Aquesta setmana hem celebrat la nostra diada nacional. Com cada 11 de setembre, des de la mort del dictador, els catalans hem tret les senyeres al carrer i hem engalanat els balcons. Aquest dia, que en un principi tenia un caire reivindicatiu, amb el pas dels anys, ha anat agafant un caràcter més festiu. Molta gent --si fa bo-- l’aprofita per fer una escapada a la platja o a la muntanya o, senzillament, es queda a casa seva gaudint d’aquest dia amb la seva família. La imatge de la gent manifestant-se pels carrers, tan habituals anys enrere, ha donat pas, en una societat instal·lada ja en la democràcia, als actes d’homenatge a alguns dels personatges que han enriquit la nostra història. Definitivament, podem dir, doncs, que la data de l’11 de setembre ha arrelat profundament com a festa nacional; fins i tot aquells que reneguen de ser catalans però que, per desgràcia seva, s’han de guanyar les garrofes en aquesta terra, aquest dia de festa ja els va bé per estalviar-se un jorn de feina.
Enguany, aquesta diada ha coincidit, com tothom sap, amb el primer aniversari de l’atemptat a les Torres Bessones de Nova York. D’altra banda, cal recordar que ara fa vint-i-cinc anys que els catalans van sortir a manifestar-se pels carrers de Barcelona en la diada més multitudinària de la història. Un milió de veus van demanar: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.
El fet que, com deia abans, la diada s’hagi convertit en una jornada més festiva que no pas reivindicativa no ens ha de portar a cometre l’error de pensar que l’11 de setembre és una data com qualsevol altra. És per això que no tenen cap sentit alguns dels “suggeriments” que darrerament fan, com aquell qui no vol, alguns polítics i intel·lectuals del PP de Catalunya.
El fet que l’atemptat més greu que han patit els americans en tota la seva història coincideixi amb el mateix dia que els catalans celebrem la nostra festa nacional, ha donat peu que alguns d’aquests personatges proposin canviar la diada i passar-la de l’11 de setembre al 23 d’abril. Segons diuen, així no coincidirà en el temps amb aquesta tràgica efemèride. A més a més, el 23 d’abril, Sant Jordi, és un dia més festiu (evidentment del que es tracta és que els llibres i les roses aigualeixin la Diada). Ja ha arribat el moment, pensen, de deixar de banda les reivindicacions.
A tota aquesta gent jo els proposaria, ja posats a fer, a canviar també la data del dia de “la Raza” o de “la Hispanidad”, la festa nacional espanyola, que com tothom sap s’escau el 12 d’octubre, i passar-la a qualsevol altre dia. El motiu no és cap altre que --curiosament-- un 12 d’octubre de 1492 els indígenes americans van començar a patir el pitjor dels holocausts --per part dels conquistadors espanyols-- que ha viscut mai la Humanitat. És més, encara avui els indis hereus d’aquells pobres salvatges en pateixen les conseqüències. ¿Quina coincidència, no, que totes dues dates coincideixen?
Diuen que qui perd la memòria perd identitat. Per tant, potser caldrà fer una mica d'història i caldrà que tots recordem què va passar aquell 11 de setembre de 1714; si més no, és necessari que tots sapiguem per què és tan important aquest dia per a la història de Catalunya.
Començava el segle XVIII i el Regne d’Espanya no tenia rei. Carles II havia mort sense descendència i havia deixat, com a hereu de la Corona, Felip, nét del rei Lluís XIV de França. Ho havia fet pressionat en el llit de mort pel cardenal Portocarrero, personatge a sou de la corona francesa. Aleshores Catalunya va decidir donar suport al pretendent proposat per Àustria, l’arxiduc Carles. Un cop les parts van entrar en guerra, els austríacs es van retirar, atenent interessos particulars, i van deixar sols als catalans davant les tropes de Felip V. L’11 de novembre de 1707 Lleida era ocupada per les tropes espanyoles; el 26 de gener de 1711 els francesos ocuparen Girona. Tarragona va resistir com van poder però el 4 de juliol de 1713 es va veure obligada a rendir-se i el 25 d’aquell mateix mes Barcelona va haver de tancar-se rere les muralles davant l’arribada de 25.000 soldats enemics. La capital catalana va resistir durant mes d’un any. En total, 12.000 homes es van fer càrrec de la defensa de la ciutat. Durant aquest any de resistència, semblava que la pau podia arribar després d’algunes negociacions. Això no va poder ser; la capital catalana va decidir resistir fins al final en veure que les condicions espanyoles eren inacceptables. El 7 de juny de 1714 el sanguinari mariscal de Berwick es va fer càrrec del comandament de l'exèrcit felipista i va decidir agrupar les tropes davant la muralla a l’alçada del monestir de santa Clara.
Aquest mariscal va deixar escrit després de vèncer a Xàtiva: “Fue necesario incluso atacar calle por calle y casa por casa porque esos locos se defendían con una firmeza y una valentía inigualables. Finalmente, después de un asedio de 15 días y de 8 días en posesión de la ciudad, fue tomada espada en mano. Muchos de sus habitantes fueron masacrados, especialmente los monjes, para sembrar el terror y para dar un duro ejemplo. A fin de impedir una obstinación similar, hice que la ciudad fuera arrasada, dejando tan sólo la iglesia principal y envié a todos los habitantes a Castilla con la prohibición de regresar a su país natal.”
Les autoritats barcelonines van fer un ban cridant a tots els homes de la ciutat a la lluita sota pena de presó. S’havien de concentrar a la plaça de la Universitat. Tothom, fins i tot els clergues, van anar a la crida (veient el que va passar a Xàtiva qualsevol no hi anava).
Durant tres mesos la ciutat va poder resistir el bombardeig de 140 peces d’artilleria. Cada forat obert a la muralla era defensat per un grapat d’homes i dones fins que, literalment, queien morts. Antoni de Villarroel ho va veure tan perdut que va aconsellar fer un darrer esforç, agrupar la gent i llençar-se tots junts contra l’enemic. Rafael de Casanova --conseller en cap de la ciutat--, en un intent d'encoratjar als que encara quedaven amb vida, va posar-se al capdavant de tots onejant la bandera de santa Eulàlia --que avui l’exposen a Madrid com a botí de guerra-- i avançà fins a arribar al peu de la muralla. Allà va caure ferit sota una pluja de bales. Aquell dia, 11 de setembre de 1714, Barcelona era ocupada per les tropes espanyoles i Catalunya va passar a ser una província més del Regne d’Espanya.
Queda clar que, al contrari del que alguns diuen en to de burla, els catalans, durant la Diada, no celebrem haver perdut cap batalla. L’11 de setembre el que es fa és recordar que Catalunya, abans d’aquell dia de l’any 1714, era una nació amb una llengua, una cultura, un comerç, unes lleis i, fins i tot, una manera de fer política pròpies. A Catalunya ningú no li imposava res. Mantenir viu el record d’aquella data tan nefasta per el poble català és com dir-li a tothom que els catalans no oblidem tot el que Catalunya ha sigut, ni qui som, ni quina és la nostra història.
(