Ja fa més de seixanta anys i encara me’n recordo com si fos ara. La Guerra Civil tot just havia acabat. El nou règim feixista començava a posar en pràctica la seva manera de governar: por i repressió. No volien cap dissidència i la revenja contra els que es van mantenir fidels al govern legal de la República havia de ser terrorífica. Per aquesta fidelitat, molta gent va morir executada durant la guerra, però també després de la guerra. Davant el dubte de si una persona era un “rojo”, la millor cosa era pelar-lo. Més valia un innocent mort que no pas un “comunista masón” en llibertat.
L’any 1939 també van morir els somnis i les aspiracions de molta gent. Pocs catalans ens podíem imaginar que començava l’etapa més negra de la història recent de Catalunya. Amb tot, quaranta anys de dictadura no van poder acabar amb els ideals i la cultura del nostre poble.
Aquell mateix any, el 1939, amb la guerra ja acabada, jo formava part d’un grup de treball de presoners republicans que depenia dels voltors de la Brigada de Recuperación Documental. Aquesta brigada recollia els documents de les persones i les institucions que havien estat vinculades a la República. Nosaltres els havíem de carregar en camions i els feixistes se’ls enduien cap a Salamanca, “ciudad afecta a la Cruzada nacional desde el inicio del Alzamiento”. Després el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería els usava per empresonar i dur a terme moltes penes de mort.
Però allò que volia explicar ara va passar el dia que ens portaren a carregar els documents del Departament d’Agricultura de la Generalitat, a Barcelona. Mentre carregava un dels camions, els soldats que ens vigilaven van començar a xerrar entre ells. Just en aquell moment tenia un plec de papers a les mans. Eren els estatuts d’una col·lectivitat agrària de la CNT.
Potser ho vaig fer perquè era jove; no ho sé --ja se sap que els joves a vegades actuen per impulsos i sense pensar en les conseqüències dels seus actes. En qualsevol cas, va ser pensat i fet: em vaig amagar ràpidament aquells papers. Aquell acte irracional, de què no em penedeixo pas, mai no vaig saber si va servir per a res. Tenia clar que els documents que m’havia amagat comprometien moltes persones. ¿El meu acte va servir perquè salvessin la vida?
L’any passat vaig visitar el poble d’on havien sortit aquells papers. Hi feien una exposició de fotografies antigues; el cert és que tot i que era un poble molt petit, em va semblar que la seva gent estimava les seves arrels i en tenia cura. Després de seixanta anys, ¿què n’havia de fer jo, d’uns documents groguejats pel pas dels anys? Havien de tornar al poble d’on havien sortit: la Masó.
Encara que aquesta història, que he volgut presentar en primera persona, sembla extreta d’una novel·la d’aventures, estic segur que és molt fidel a allò que va passar en realitat. Si més no, amb les dades que tenim sobre els famosos “papers de la Masó”, hem de pensar que els fets es devien esdevenir, si fa o no fa, d’aquesta manera. Només en cas que el protagonista d’aquesta impressionant història volgués donar-se a conèixer, podríem acabar sabent amb tots els ets i uts què va passar realment. De moment, aquest heroi --que és com el va qualificar el diari La Vanguardia-- s’estima més mantenir-se en l’anonimat, segons han dit les persones que van fer de correu entre ell i l’Ajuntament de la Masó.
Incomprensiblement, alguns --poquíssims-- historiadors, fins i tot catalans, s’han afanyat a treure importància a aquests documents. Segons els he sentit a dir, a totes les cases hi ha papers vells dels avis que potser tenen tant o més valor que els documents de què parlem. Penso que s’equivoquen greument. El valor dels “papers de la Masó” no és material, sinó històric i, sobretot, simbòlic. No oblidem quin era el destí d’aquests documents: Salamanca, la ciutat magatzem on s’acumula bona part de la nostra història documental. D’altra banda, no han pogut aparèixer en un millor moment: quan a Espanya el neofeixisme sembla que vol renéixer de les seves cendres.
Aquests dies tots hem sigut testimonis de l’ofensiva nacionalista que, des d’Espanya, s’ha llançat contra Catalunya. Ha estat una ofensiva política, social i mediàtica. En quaranta vuit hores els catalans hem hagut d’aguantar els insults del president del Tribunal Constitucional, Manuel Jiménez de Parga-López, les amenaces del president del Govern espanyol, José María Aznar, i les manipulacions desinformatives d’Antena 3 Televisión.
El senyor Jiménez de Parga-López, fent gala de la seva coneguda i pública incultura, va negar que Catalunya fos una comunitat històrica, amb la qual cosa renegava de la Constitució que ell ha de defensar a canvi d’un sou milionari. Granada --també va dir-- fa més de mil anys ja tenia fonts amb aigües de colors i d’olors diverses, mentre que els catalans no ens rentàvem ni els caps de setmana.
Aquest ignorant desconeix que, fa mil anys, Granada no n’era gens, d’espanyola (a propòsit, la capital social, cultural i política de l’Àndalus en aquell temps era Còrdova; Granada no ho va ser fins al cap d’uns tres cents anys). A més a més, tal com delaten els cognoms del president del Tribunal Constitucional, els seus avantpassats foren dels que van fer fora, al segle xv, els amos d’aquelles fonts: els àrabs. Jiménez, López, Gómez, Pérez, o, el meu segon cognom, Fernández, són, com tothom sap, cognoms d’origen castellà, i castellans foren els que van prendre aquelles terres als àrabs.
La mateixa setmana en què el senyor Jiménez de Parga-López ens deia porcs, José María Aznar ens deia que no pensava consentir que a Espanya hi hagués cap gueto cultural i identitari, i que “les tribus” (és a dir, els bascos i els catalans) no tenien futur a Espanya.
D’altra banda, en l’àmbit social, a més d’un ens ha esgarrifat la notícia que Blas Piñar torna al món dels vius. Sembla que les nombroses mostres de suport popular que rep aquest sinistre personatge, que té un passat fosc com la gola d’un llop, l’han animat a fundar un nou partit d’extrema dreta.
I encara més: l’ofensiva nacionalista espanyola, però, també s’ha estès als mitjans de comunicació. Aquest dia Rosa María Mateo, a les notícies de la nit d’Antena 3, deia que Jiménez de Parga-López ¡havia demanat la igualtat entre totes les comunitats autònomes! i que per això i com a protesta la Generalitat no participaria en els actes commemoratius del vint-i-cinquè aniversari de la Constitució.
Estaran d’acord amb mi que és una bona notícia que, precisament ara, doncs, surtin a la llum “els papers de la Masó”. Aquesta troballa ens ha d’ajudar a mantenir viva la nostra memòria històrica. No podem baixar la guàrdia. No ens podem permetre, tampoc, oblidar qui som i quina és la nostra història col·lectiva --encara que una part d’aquesta història, en forma de documents, ens l’hagin robat per emmagatzemar-la en un soterrani d’un edifici de Salamanca.