A sigut, com poden imaginar, en escoltar aquesta notícia que he pres la decisió d’escriure sobre aquest tema. La veritat, és que vostès haurien d’estar llegint, ara mateix, un altre article que ja tenia a mig fer i que tractava d’una cosa que no té res a veure amb tot això; m’he estimat deixar-ho per a més endavant. I no sé si he fet bé; escrivint dels maltractes que pateixen algunes dones corro el risc que algun lector reaccioni igual que ho faria si, posem per cas, es trobés davant un article que parlés sobre la fam al Tercer Món; és a dir: passar full ràpidament. I és que hi ha temes que mai ve de gust tractar-los.
Sempre que ens trobem davant de qualsevol situació, tant se val quina sigui, fem una primera valoració en només uns segons; ho fem de forma automàtica. Més tard, acostumem a fer una anàlisi repassant altres factors que, en un principi, no havíem tingut en compte. Si per exemple —i, permetin una comparació, potser, massa frívola—, el nostre equip de futbol perd, pensem immediatament: “¡Què dolents que són!”. Als pocs minuts i sense adonar-nos-en, ja estem parlant de la defensa, d’aquell davanter que no “veu la porteria” o de l’àrbitre que, com sempre, xiula contra el nostre equip, perquè ens té mania.
Una cosa similar passa quan arriba a nosaltres una notícia relacionada amb el tema del que vull parlar: les dones maltractades. Si un home ha maltractat la seva parella pensem: “Una altra pobra dona en mans d’un monstre.” Però, gairebé mai, tenim l’ànim suficient d’aprofundir a les arrels d’un fenomen massa complex.
Encara que aquest problema de les dones maltractades sempre ens el presenten con una cosa universal i que no coneix fronteres de cap tipus, també és cert que molts especialistes ens acostumen a dir que tot és producte d’una educació que arrosseguem des de fa segles i que és deficient i masclista. Així doncs, estem d’acord que reduir el fenomen dels maltractaments a grups de població amb un nivell intel·lectual baix, a una determinada generació o a un estatus social i econòmic concret és un error, perquè a tot arreu hi ha de tot. Però és evident ―només cal atendre a les estadístiques― que hi ha un perfil determinat d’home maltractador igual que hi ha un perfil de dona maltractada; i té molt a veure amb la situació econòmica i cultural de cadascú d’ells.
De cada cent denúncies presentades per maltractaments, només dugues ho són d’homes maltractats per les seves dones. En la major part dels casos son persones grans i malaltes que es troben, pels motius que siguin, en mans d’una dona més jove. És clar que també hi ha d’homes relativament joves que pateixen maltractaments. Són maltractes sobretot de tipus psicològic, encara que també n’hi ha de físics. Aquests homes, però, no acostumen a denunciar públicament el seu problema. La vergonya i la por al ridícul davant els seus coneguts —i fins i tot familiars— els fa patir el seu problema d’amagat. Tot i això, son les dones les que gairebé sempre prenen, per a desgràcia seva, el paper de víctimes.
Com deia abans, hi ha un perfil que ens permet fer un retrat robot d’una dona que pateix maltractaments. La majoria de víctimes són dones de trenta a quaranta anys, casades i mestresses de casa. Un altre grup molt nombrós, el conformen les que tenen de vint a trenta anys i viuen separades o divorciades; les menors de vint anys ―que encara que sembli mentida també n’hi ha― i les més grans de quaranta, conformen grups menys nombrosos.
Deixant de banda l’edat, podem veure que hi ha dos grups ben diferenciats de dones: les que viuen amb el maltractador i les que ja no viuen amb ell. En canvi en tots dos casos s’ha produït una relació de dependència desigual entre els dos membres de la parella. La dona, de bon començament s’ha vist assumint una situació de persona psicològicament sotmesa. En això, no hi ha excepcions. La diferència és que una ha fugit del seu infern i, l’altra, no ho ha pogut fer.
Hi ha diversos motius que fan que la dona que viu situacions de violència física i psicològica no es decideixi a abandonar la seva parella. Moltes vegades, una mena de bloqueig mental la fa creure responsable de la seva desgràcia (Fa un temps, vaig llegir en una entrevista les declaracions d’una dona: “El meu marit em pega només el normal”, deia aquesta víctima). Aquestes dones que justifiquen, incomprensiblement per a tots nosaltres, les accions violentes de la seva parella, viuen una situació irreal similar a la Síndrome d’Estocolm que pateixen alguns segrestats.
Algunes víctimes sí que són conscients del que els hi passa però és veuen obligades per diferents motius a continuar vivint amb la seva parella. Normalment continuen amb el seu home per por; por per elles mateixes i pels seus fills. Fins i tot por que el maltractador decideixi fer-se mal ell mateix. Por, també, de no ser capaces de refer la seva vida si depenen econòmicament, com passa en molts casos, del seu home. I por i, a vegades vergonya, del què diran els seus familiars i amics. La dona que viu amb el seu maltractador viu una situació, en molts casos, de segrest social. Social perquè la societat és, en certa manera, responsable que aquesta persona no pugui desempallegar-se del seu botxí al no oferir-li cap solució efectiva.
Si atenem la dada que diu que de cada quatre dones que moren assassinades, tres pertanyen al grup de les que van decidir abandonar la seva parella, veiem que alguna cosa molt greu està passant. És més segur aguantar les pallisses que no pas separarar-se de l’agressor. ¿Què han de fer, doncs, aquestes pobres dones? Certament, s’ens omple a tots la boca, massa sovint, aconsellant que aquelles dones que pateixen maltractaments denunciïn. En canvi, quan ja ho han fet, com a “societat” els hi neguem la solució al seu problema. Que les Administracions van perdudes ho demostra la mesura tan pintoresca que va adoptar en el seu moment el president de Castella la Manxa, José Bono: fer públic el nom del maltractador ¿Quina solució és aquesta? L’altra solució que s’acostuma a plantejar és internar la dona en una casa d’acollida. ¿Per què ha de ser la víctima que es vegi obligada a deixar casa seva, la seva feina, els seus amics i fins i tot la seva família? La resposta és molt fàcil: el nostre sistema continua protegint al maltractador per sobre de la dona maltractada. Si més no, ningú no ha estat capaç de trobar el mecanisme que eviti la reincidència continuada.
El tema dels nens i nenes que viuen en un ambient familiar de violència mereix un capítol apart. Aquests infants difícilment superaran aquest trauma durant la resta de les seves vides. L’home que maltracta la seva dona, gairebé sempre, maltracta també els seus fills. Amb tot, acostuma a produir-se un fet molt curiós: si la parella té més d’un fill, només un acostuma a ser objecte de maltractes. El motiu pot ser la creença, molt generalitzada, que els fills es reparteixen la preferència per un dels seus pares. El nen, s’acostuma a creure, s’estima més a la mare i la nena, al pare. En cas que els fills siguin del mateix sexe, el més gran acostuma a ser la diana de les ires del pare. Potser perquè és més conscient del mal que aquest provoca a la mare.
Si maltractar la dona és un acte irracional, fer-ho amb els fills quan encara són petits, és un acte monstruós. Un nen maltractat, quan arriba a l’edat adulta, té moltes més possibilitats que qualsevol altre de convertir-se en una persona amb greus problemes psicològics i de marginalitat social. Molts d’ells tindran dificultat per relacionar-se amb altres persones. I molts, també, acabaran maltractant els seus fills.
Abans dèiem que encara que hi ha un perfil de dona maltractada també hi ha moltes variants que ens impedeixen generalitzar al cent per cent. En canvi, quan parlem dels homes que peguen les seves dones podem fer un perfil, gairebé invariable, de la seva personalitat.
L’home que es mostra violent amb la seva dona acostuma a ser una persona amb una escassa preparació cultural. Professionalment, fa feines de baixa qualificació i entre els seus amics i companys de feina es mostra com una persona del tot normal. Més de la meitat d’ells són alcohòlics i passen molt de temps al bar. Encara que alguns pateixen alguna mena de patologia no s’els pot considerar, en conjunt, uns malalts mentals. És més, són prou conscients del que fan i per això mateix, fan servir tota una sèrie de tècniques que camuflen les seves accions: treuen importància al mal que fan ridiculitzant la seva dona i tractant-la de fantasiosa. També justifiquen els seus actes no reconeixent cap responsabilitat (la meitat dels maltractadors culpen les seves dones d’haver-los provocat i, gairebé l’altra meitat, donen les culpes a l'alcohol).
Els psicòlegs especialistes en aquesta matèria sembla que s’han posat d’acord en distingir tres etapes en relació a com comença, com es desenvolupa i com acaba un episodi de maltractament. Hi ha una primera situació coneguda com fase de Tensió: l’home es mostra distant i contínuament enfadat. Culpa la seva parella del que li està passant. Menysprea i insulta la seva dona i la castiga amb llargs silencis. La seva dona assumeix que ella és la culpable de la situació i evita enfrontar-se a l’home per no fer-lo enfadar encara més.
Després arriba el que es coneix com a fase de Violència: l’home comença pegar i insultar greument la dona i fins i tot la viola. L’amenaça, tant a ella com als fills, si els tenen. Trenca tot el que troba per davant seu i la dona comença a reconèixer que ell és qui mana i qui té tot el control.
Tot acaba amb el que s’anomena fase de la Lluna de Mel: l’home diu que mai més tornarà a passar; que tot és culpa de l’alcohol i que ell no és així i ella ho sap. Es mostra penedit del que ha fet i, si convé, ajuda la seva dona a curar-se les ferides. La dona se'l creu i el descarrega de responsabilitat. Després de tot, pensa, ell no és un mal home.
Quan aquest cicle s’ha repetit unes quantes vegades, l’home se sent segur en el seu rol i, la tercera fase, tendeix a desaparèixer. Mentrestant, la dona ho té cada cop més difícil per sortir-se'n. Ell s’anirà fent fort i la idea que la seva parella no és més que un objecte de la seva propietat anirà arrelant cada cop amb més força.
No hi ha dubte que el problema de les dones que són maltractades pels seus homes és molt difícil de solucionar. Qui més qui menys, tots sabem com són i com actuen aquests individus gràcies a la infinitat d’estudis i perfils psicològics que s’han fet. Dels botxins i de les seves víctimes ho sabem gairebé tot; en canvi, no sabem trobar solucions.
L’educació dels nens i nenes ―homes i dones del futur―, en uns valors basats en la igualtat i el respecte és del tot necessari, però no ho és menys, començar a buscar solucions immediates (¡s’ha de trencar urgentment aquesta dinàmica d’una dona morta cada setmana!). Les lleis a l’Estat espanyol continuen sent massa toves amb uns homes que actuen salvatgement barrejant una virilitat mal entesa amb un sentit malaltís de la propietat; afegint, a més a més i molts cops, l’alcohol com element atenuant del seu delicte. Els legisladors no legislen i alguns jutges, en aquests temes, no administren la justícia com caldria fer-ho. Tant se val que aquesta societat nostra sigui masclista i androcèntrica des de fa molts segles; això no és cap excusa perquè, a aquestes alçades i posant com exemple el cas que parlàvem al començament, un jutge posi un preu de seixanta euros el fet de pegar una pallissa i amenaçar amb una destral una dona considerant que tot és producte de l’amor. Pel que sembla, alguns encara no saben que hi ha amors que maten.