L'absolutisme va ser el principal model de govern a Europa durant l'Edat Moderna. És a dir, i si fa no fa, entre el període de temps que va des del descobriment d'Amèrica fins a la Revolució Francesa de 1789. El principal representant d'aquest model de govern va ser Lluís XIV, més conegut com el Rei Sol i que va regnar des del 1661 fins el 1715. A aquest rei se li atribueix la frase “l'Etat c'est moi”, és a dir, l'Estat sóc jo.
El cert és que cap rei absolutista va voler governar unipersonalment. El que feien era envoltar-se de tota una cort amb un poder molt limitat però que, a l'ombra del monarca absolut vivien, ells també, com a reis.
Però, si volem cercar l'origen de l'absolutisme, ens hem de remuntar a finals del segle XIV. Europa vivia una època molt convulsa producte de les nombroses guerres. Moltes d'aquestes guerres eren entre diferents països, però moltes altres eren entre partidaris d'un noble o d'un altre. Fins i tot, i en alguns casos, es podria parlar de microguerres. Les lluites pel control d'un bosc, d'un riu, d'un poble o d'una ciutat, moltes vegades, acabaven a cops d'espasa. A més a més, i en bona part com a conseqüència del conjunt d'aquests conflictes, la situació econòmica general era molt dolenta.
Precisament, una situació econòmica dolenta —insisteixo, juntament amb molts altres motius—, era l'excusa ideal que justificava un nou tarannà en l'estil de regnar; per tant, podem dir que, amb l'arribada dels monarques absolutistes, s'imposava “un nou estil”.
Com és natural, els primers que no ho veien clar eren els mateixos nobles. Fins ara havien gaudit d'un gran poder social econòmic i polític i, ara, aquest últim poder deixaven d'exercir-lo. És clar, deixaven d'exercir-lo a canvi d'alguna cosa. I aquesta cosa no era una altra que el poder gaudir —ara sí, realment— d'un poder econòmic que abans era més aviat fictici i decadent.
En resum, el rei es feia un fart de manar i els nobles s'ho passaven d'allò més bé en palaus que, riguis vostè del de Plegamans. Per tant, els monarques absolutistes mataven dos pardals d'un sòl tret. Per una banda tapaven la boca dels nobles que en algun moment s'havien mostrat crítics; per una altra, aquests nobles, panxacontents, que treballaven a un ritme inversament proporcional a la vida que es regalaven, ara renegaven d'aquells altres nobles amb qui abans havien lluitat colze a colze però que continuaven mostrant-se contraris al poder absolut.
Durant el regnat dels monarques absolutistes es van construir grans obres i les ciutats van guanyar algunes infraestructures. Algunes d'aquestes obres eren ben necessàries i, segurament, s'haguessin fet igual amb qualsevol altre monarca o governant menys absolut. Però, moltes d'aquestes construccions, es van aixecar més com a mostra del poder absolut del rei que no pas perquè fossin realment necessàries.
Com és natural, per a poder construir aquestes grans obres, que en molts casos eren imponents palaus, necessitaven diners, molts diners. El rei i tota la cort de nobles que l'envoltaven ja en tenien de diners, ja. Però, havent-hi un poble a qui poder escanyar, ¿per què s'havien ells de gratar la butxaca?
Arribats a aquest punt, vull transcriure literalment el que diu l'historiador, especialista en l'Edat Moderna, Navas Aragonés ” El rey tendió a acaparar el derecho a imponer nuevas contribuciones que se superpusieron a las ya tradicionalmente exigidas en el marco de municipios y señoríos. Una fiscalidad tan repentinamente acrecentada, en un marco de dificultades econòmicas y conflictos políticos (...), comportó un progresivo malestar, tanto en burgueses y ciudadanos, como en las clases populares (...) que encabezaron revueltas y motines contra un fisco arbitrario, gravoso y desmesurado.”
En un principi gairebé tothom acceptava que el rei era rei per dret diví. No oblidem que, en aquesta cort que envoltava el rei, hi havia grans intel•lectuals i gent de lletres que es dedicaven a difondre una imatge immaculada del rei. Fins i tot, i com a tot arreu ha d'haver de tot, alguns dels escanyats defensaven la prepotència del monarca. Per a ells, només un rei absolutista escanyapobres podia arreglar la situació. Situació, tot s'ha de dir, que per molt negra que hagués pogut ser mai no podia justificar un estil tan nefast de regnar per al poble.
I la gent va començar a perdre la paciència. Alguns nobles que donaven suport al rei va voler aixecar la veu davant la justícia. Però abans que no poguessin dir ni piu, el seus caps rodaven per terra. El rei ho tenia clar: el poble no era més que un populatxo a qui es podia escanyar. Al cap i a la fi, no eren més que uns analfabets i uns ignorants.
Sigui com sigui, aquest poble, menyspreat i insultat va dir prou —¡alerta!, parlem del segle XVIII— i va exigir justícia. Juntament amb la plebs, s'hi van sumar burgesos i alguns nobles que els van voler fer costat. I allò ja no havia qui ho aturés.
A molts d'aquests reis absolutistes aquesta nova època de revolucions els va agafar amb els pixats al ventre. ¿Com és possible que aquest poble analfabet i ignorant s'hagi revelat contra nosaltres? Alguns dels nobles, que ja es veien fent les maletes, van voler trobar alguna explicació: “És impossible que aquest poble analfabet i ignorant prengui cap decisió per iniciativa pròpia. Aquests desgraciats han estat manipulats i dirigits per algú, ¡segur!”
Al final, la majoria dels reis absolutistes europeus, juntament amb la seva cort, van acabar perdent el cap —en el seu sentit més literal.
Però, que ningú no s'amoïni, que tot això són històries del passat. Per sort, avui en dia les coses són molt diferents i és el poble qui, cada quatre anys, posa i treu rei —vull dir, alcaldes i presidents.