Fa uns dies, mentre posava una mica en ordre els meus llibres, em vaig trobar amb un d'aquells exemplars que gairebé ja ni recordava que tenia. És un llibre d'Aristòtil que és diu Política, i que em van obligar a llegir en la meva època d'estudiant. Abans de tornar-lo a posar a la prestatgeria, el vaig obrir per fer-li una ullada. Entre les frases subratllades i les anotacions en els marges de les pàgines, vaig trobar una cita d'Eurípides que em va cridar molt l'atenció. Referint-se als governants, Eurípides diu: “No m'importen els refinaments, sinó allò que necessita la ciutat.” Sorprèn com una reflexió que sembla tan òbvia i que es va fer fa dos mil cinc-cents anys pugui semblar tan actual.
En el nostre present trobem, massa sovint, polítics que obliden d'on són i per a qui governen. I el cert és que tant se val l'àmbit d'actuació d'aquests polítics. El fenomen de què parlo i que consisteix en una mena de pèrdua de contacte amb la realitat, es produeix tant en l'àmbit de la política municipal com en el de la política nacional o estatal.
Segons la meva opinió, aquest fet és una de les principals causes que fan que els ciutadans i les ciutadanes es mostrin desencisats amb tot el que té a veure amb allò que en diem la cosa pública. Mentre la gent normal i corrent té una visió clara i concreta de quins són els principals problemes de la societat, aquells i aquelles que han estat escollits per donar solució a aquests problemes molts cops sembla que actuïn en paral•lel, atorgant més importància a qüestions que només els afecten a ells i al seu món tancat i elitista.
Precisament, aquesta manera personal i partidista d'entendre la política ha sigut moltes vegades la principal excusa que han fet servir els grups feixistes per legitimar-se. És clar que un sistema partitocràtic i inoperant només serveix perquè uns quants s'aferrin al poder per mirar d'extreure el màxim guany per a ells i per als seus. Així doncs, allò que en teoria hauria de ser el principal valor de la democràcia, és a dir, la participació i l'alternància en el poder, es pot convertir en el principal enemic del propi sistema democràtic. I això pot passar si els partits o els propis polítics s'obliden de la resta de ciutadans i només actuen des d'una òptica egoista o personal.
Qualsevol governant, començant per aquell qui governa la fracció política més petita de la societat —la ciutat o el poble— i acabant per aquell qui ha de fer de president d'un país, hauria de tenir uns principis ètics i morals que hauria d'aplicar durant tot el seu mandat. A més a més, aquest mateix polític o política, hauria d'actuar sempre d'una manera transparent treballant amb l'objectiu de fer més feliç la vida dels ciutadans. Però no tothom està capacitat o capacitada per desenvolupar un paper tan compromès amb la societat.
Els ciutadans, els mitjans de comunicació i el conjunt de les persones que es dediquen —o d’alguna manera ens dediquem— a fer política, alteren —alterem— molt sovint l'ordre de valors que un bon governant hauria de tenir. I entre tots puntuem —per dir-ho d'alguna manera— mèrits que en cap cas suposen cap avantatge per al conjunt dels ciutadans i ciutadanes.
Sens dubte, hi ha algunes característiques determinades que un bon governant hauria de tenir. I, evidentment, cap d'elles tenen res a veure amb el fet que sigui dona o home, ni que tingui unes qualitats o unes altres.
El primer valor que hem de cercar en una persona responsable de dirigir un govern és el de la seva capacitat de diàleg. Un bon governant hauria de ser una persona dialogant i oberta a acceptar, no ja les crítiques, sinó, sobretot, les aportacions que altres polítics puguin fer en bé de l'interès comú. En canvi, això no passa gairebé mai. Quan una persona arriba al poder el primer que fa, moltes vegades, és blindar la seva parcel•la de domini marginant els partits que li fan oposició. I, en alguns casos, fins i tot els propis companys que li retreuen una actitud tan poc democràtica.
Evidentment, això que no és res més que una aberració en la manera d'entendre la democràcia, és un comportament que hauria de ser denunciat per aquells que tenen les eines per arribar a l'opinió pública. Però, paradoxalment, el missatge que ens acaba arribant és ben diferent al que hauria de ser i, aquella persona absoluta en les formes, sovint es considera una persona resolutiva, ferma i amb poder de decisió.
Però, tornant a la cita d'Eurípides, i com dèiem al començament d'aquest article, el més important que ha de saber fer un governant és saber deixar de banda, quan cal, “els refinaments”. Per tant, una persona escollida per portar les regnes d'una ciutat d'un poble o d'un país hauria de tenir molt clar que hi ha dos nivells de fer política: el de la política de saló i el de la política de carrer. En el primer cas, aquest responsable polític haurà de saber fer treballar els mecanismes adequats per assolir fites a més llarg termini. Fites importants, és clar, però que queden lluny del quefer diari.
En canvi, el bon polític o política, tal i com ja ens deien els clàssics, també ha de trepitjar el carrer. I per això cal que sàpiga gestionar els recursos que té al seu abast: tant els recursos humans com els materials. Al cap i a la fi, gestionar no vol dir res més que saber administrar i saber fer administrar els béns que no són propis. Convindran amb mi que difícilment ningú podrà presumir de ser un bon polític si, al mateix temps, no és també un bon gestor.
Arribats a aquest punt, hem de concloure que, d'entre totes les qualitats que ha de tenir un bon governant, n’hi ha dues d’innegociables: una reconeguda capacitat de diàleg —traduïda en una actitud de respecte cap a tothom, fins i tot cap a aquells que li fan d'oposició— i una claredat d'idees suficient que li permeti distingir allò que només és accessori —tot i que sovint li pugui servir com a guarniment personal— d'allò que és més urgent.