Article guardonat amb un accèssit en el XV certamen Prat de la Riba de Periodisme.
He de reconèixer que un dels meus tresors més preuats que tinc a casa són un parell d’exemplars de La Veu de Catalunya. S’hi poden llegir notícies que, posteriorment, han passat a omplir algun capítol dels llibres d’història. Amb tot, el que més m’hi ha cridat sempre l’atenció és la qualitat dels articulistes. Precisament és això el que em va fer agafar un interès especial per l’origen i la història d’un diari que tenia un nom tan suggeridor.
El cert és que, al final, aquest interès es va acabar centrant en la figura del seu artífex, Enric Prat de la Riba —que va morir el 1927, any en què curiosament estan datats els dos exemplars de La Veu que abans comentava. No obstant això, cal puntualitzar que La Veu la va fundar, realment, Narcís Verdaguer (no el confonguem amb mossèn Cinto). El primer número va sortir al carrer l’11 de gener del 1891 i, al començament, no es publicava cada dia. Al cap de nou anys Prat de la Riba agafà les regnes de La Veu i el convertí en un mitjà de gran tirada i d’una qualitat literària excel•lent.
A La Veu —que era l’òrgan de la Lliga Regionalista— hi van publicar els seus escrits personatges tan il•lustres com l’arquitecte i amic personal de Prat de la Riba Puig i Cadafalch, el també arquitecte Josep Maria Jujol, el poeta Joan Maragall, el novel•lista i autor teatral Josep Maria Folch i Torres, el poeta Josep Carner i el genial Josep Pla.
No cal dir, a aquestes alçades, que Prat de la Riba va ser un dels personatges més importants i influents de la nostra història moderna. Això ningú no ho pot posar en dubte. Però, tot i així, el polític català s’ha convertit en una mena de personatge maleït per a molts sectors nacionalistes —tant nacionalistes espanyols com nacionalistes catalans. Prat de la Riba, com molts altres contemporanis seus, se’l jutja des del context polític i social de la Catalunya actual, i això no és just.
Prat de la Riba era fill d’una família benestant. Ell mateix era un autèntic burgès. Amb una formació intel•lectual excel•lent, va dedicar bona part de la seva vida a dissenyar un nou model de Catalunya. Un catalanisme romàntic, caòtic i desorganitzat perdia protagonisme davant el pragmatisme, el centralisme, l’organització i el seny que ell defensava. Catalunya tornava a ser mirada amb recel des de la capital de l’Estat.
Prat de la Riba va tenir càrrecs rellevants en diferents agrupacions polítiques, algunes fundades per ell mateix. Amb tot, cal destacar sobretot que fos el primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914), un organisme que aplegà les quatre diputacions provincials catalanes i que disposà de competències d’autogovern —cosa que no passava des del 1714— fins que fou liquidat per Primo de Rivera el 1925.
La cultura, l’educació escolar, les comunicacions, la pagesia, la indústria i les polítiques socials són objectius principals. El català torna a ser llengua oficial de Catalunya i, amb Pompeu Fabra al capdavant de l’Institut d’Estudis Catalans, guanya un nou estatus social. És per tot això, i per moltes altres coses, que no entenc l’habitual simplisme de jutjar els nostres personatges històrics des del punt de vista actual. Sigui com sigui, alguna cosa d’especial devia tenir Prat de Riba quan encara pateix l’atac ferotge d’aquells que defensen un model d’Estat molt diferent al seu.
Pío Moa, escriptor de la nova corrent nacionalista espanyola, en un dels seus darrers llibres qualifica Prat de la Riba com un personatge “bajo, regordete, con cara sonrosada y aspecto sacerdotal”. Segons Moa: “Una tendencia reciente en la historiografía nacionalista catalana niega la frontera entre nacionalismo y regionalismo. Pero hay una diferencia excesiva entre unas especulaciones de grupos marginales o de tertulias y un movimiento sistemático, como las hay entre unas doctrinas mejor o peor hilvanadas que no aspiraban a disgregar España y unas doctrinas —pensa en Prat de la Riba— que implicaban tal aspiración.”
Possiblement Prat de la Riba defensava allò que avui cap partit polític nacionalista català vol defensar: l’encaix d’una Catalunya nacional ben estructurada dintre d’una Espanya plurinacional. Però, en canvi, la defensa d’unes tesis moderades i pragmàtiques van ser l’eina adequada i que millors rèdits podia aportar a la Catalunya de l’època, com queda àmpliament demostrat.
Així, doncs, cal que ens preguntem: ¿fins a quin punt podem considerar desfasat el model que Prat de la Riba proposava? Potser ens hauríem de replantejar —amb tots els matisos i correccions que es vulguin fer— una possible vigència del seu ideari, un ideari que acaba resultant molt més “productiu” —tenint-ne en compte els resultats visibles que aconseguí a curt i a mitjà termini per a Catalunya— que algunes postures estèrils i enquistades que alguns defensen actualment. Potser aquells que s’oposen frontalment al reconeixement d’un particularisme català històric perdrien bona part dels seus arguments.