Article guanyador d'un accèssit en el XVI Premi Prat de la Riba de Periodisme.
Veient les dificultats que hi ha per poder tirar endavant la reforma de l'Estatut, és difícil no pensar en el passat. I és que mai com ara a la història de la nostra nació s'havia viscut una situació similar de llibertat i democràcia. Mai com ara els polítics catalans ho han tingut tan bé per poder treballar, braç a braç i sumant esforços, en benefici de Catalunya.
Sens dubte, els nostres polítics són uns privilegiats si els comparem amb els que van haver de lluitar en èpoques anteriors per poder assolir, de vegades, una espurna d'autogovern.
Si comparem el trist espectacle que hem viscut i que encara estem vivint en relació amb la reforma de l'Estatut amb el procés d'aprovació d'aquest mateix Estatut —que va començar l'any 1977 amb la campanya Volem l'Estatut i que va culminar amb la aprovació definitiva el 1979—, o aquell altre que es va aprovar el 1932, podem dir que hi ha per llogar-hi cadires.
Certament, tant l'any 1932 com l'any 1979, la situació era ben difícil. Però també cal reconèixer que, en tots els casos, hi havia una conjuntura política i social relativament favorable per als nostres interessos. Per això hi va haver Estatut aleshores i per això ara, aquest que tenim, el podem reformar.
Més difícil ho tenien els nostres avantpassats, que se les van haver de veure amb monarquies i dictadures decididament anticatalanes. Per això, ara, segurament és un bon moment per recordar fites tan importants com la que va suposar, per exemple, la creació de la Mancomunitat de Catalunya que, d'una forma velada, va significar un important guany d'autogovern i de llibertat per a la nació catalana.
L’any 1904 Antonio Maura presentà el seu projecte de reforma de l'administració local. Dos anys més tard, Enric Prat de la Riba va plantejar, sense èxit, la possibilitat que les quatre diputacions provincials catalanes es poguessin aplegar en un sol ens administratiu. Un any després va tornar a insistir-hi. Finalment, l'any 1912, Canalejas va donar llum verda al projecte de Prat de la Riba. L'oposició del Senat va suposar un fre, però un Reial Decret va permetre, per fi, la creació de la Mancomunitat de Catalunya.
Amb aquesta nova eina, Prat de la Riba va demostrar, a partir d'aquell moment, el seu pragmatisme i la seva capacitat per trobar alternatives a una concepció radial de l'Estat.
La mancomunitat de les quatre diputacions catalanes va fer la tasca d'un òrgan d'autogovern, fins a aleshores inexistent. Cal tenir en compte que aquestes diputacions no eren, fins aquell moment, res més que una mena de representació política del govern central sense cap vincle entre elles. Així doncs, aquesta unió interprovincial es va convertir en allò que podríem dir un ens representatiu, amb veu pròpia, d'una Catalunya que era reconeguda, per primera vegada des de 1714, com una unió territorial.
Prat de la Riba va ser el president de la Mancomunitat de Catalunya durant deu anys, tot just fins a la seva mort el 1917. Durant la seva presidència, el polític català va fer el cor fort i va preferir envoltar-se de les persones més qualificades prescindint, sovint, de personatges ideològicament més propers a ell. Això li va suposar guanyar-se més d'un enemic entre aquells que havien sigut fins aleshores fidels.
Dit i fet, el seu primer fitxatge va ser Pompeu Fabra, que va rebre l'encàrrec de posar una mica d'ordre en una llengua catalana que, tot i que era majoritàriament parlada, estava mancada d'un marc normatiu. Pompeu Fabra va agafar les regnes del que seria l'Institut d'Estudis Catalans. Immediatament, la Diputació de Barcelona va ser la primera administració pública que va decidir prendre el model de Pompeu Fabra com a propi, fent servir el català com a llengua d'ús en tota la documentació generada.
En el seu afany d'envoltar-se dels millors tècnics, l'any 1913 Alexandre Galí va rebre l'encàrrec de dirigir el Consell de Pedagogia. Aquest nou organisme havia de vetllar per la formació dels catalans del demà. A més a més, es va potenciar, com mai, la construcció d'escoles al Principat.
Abans però, parlàvem del pragmatisme de Prat de la Riba. Això va quedar demostrat amb l'altra via d'actuació de la Mancomunitat: la de les polítiques socials. Per Prat de la Riba, Catalunya havia de créixer en un constant equilibri entre la defensa dels símbols nacionals i la construcció tangible del país.
Per això va ser tan important la feina feta per la Mancomunitat de Catalunya en matèries tan diferents com la construcció i conservació de vies de comunicació (ports, carreteres i ferrocarrils), la implantació de línies telefòniques, la creació d'un servei cartogràfic i geològic per fer un mapa de Catalunya, la implantació de biblioteques —al passeig dels Caputxins de Valls i encara que incomprensiblement la tenim mig abandonada i en estat ruïnós, hi ha la primera biblioteca que construí la Mancomunitat—, el desenvolupament industrial, la construcció d'hospitals o l'atenció als problemes de la pagesia. Tot això, però, sense rebre el traspàs de cap servei per part de l'Estat, la qual cosa encara ho fa, tot plegat i si és possible, més meritori.
L'any 1923 la Mancomunitat va ser esborrada del mapa pel dictador Primo de Rivera, en no voler reconèixer-lo com a cap d'estat. El seu llegat, però, encara perdura com a model de constància i de treball comú. Un treball que va ser possible per la tenacitat d'uns polítics que, en lloc de cercar el benefici partidista i particular, s'havien proposat com a únic objectiu la nació catalana. Convindran amb mi, amics lectors que, valorant el nostre passat i observant el nostre present, als nostres polítics contemporanis encara els queda molt per aprendre.