Diumenge i dilluns passat, el Periódico de Catalunya va publicar dues enquestes: una sobre la percepció que es té a Espanya sobre els catalans i la reforma de l'Estatut i, l'altra, si fa o no fa, sobre el mateix, però comptant només amb l'opinió dels catalans.
No cal dir que les dues enquestes s'assemblen com un ou i una castanya. Realment, desanima veure que no hi ha manera que els espanyols millorin la seva opinió sobre nosaltres. Les dades sobre el que pensen dels catalans i l'Estatut, val més que no les recordi, perquè, certament, fan pena.
Pel que fa a l'enquesta feta a Catalunya, que és la que ara m'interessa, les dades són molt diferents, com era d'esperar. Amb tot, em sorprèn que hi hagi tanta gent que pensa que Catalunya no és una nació (55,4%), mentre que només un 39,3% sí que ho creu. Sovint penso que molta gent considera que reclamar el fet nacional és un caprici més d'una gent insolidària, separatista, victimista i tancada (és a dir, segons ells, dels catalans). Serà qüestió de fomentar la lectura també a casa nostra. Si més no, la dels llibres d'història.
Amb tot, la dada que més s'ha destacat —almenys des de CiU— és la pujada que ha fet la formació conservadora en intenció de vot. Si l'any 2003 van rebre un 30,9%, ara, segons aquesta enquesta, rebrien un 31,5%. El PSC baixaria del 31,1% al 30,7%. És a dir, i malgrat el que s'hi pugui dir, després del temps que portem de legislatura, tot quedaria més o menys igual. D’altra banda, ERC, la més perjudicada, perd un punt i mig, ICV és manté igual i el PP puja un punt (els populars treuen petroli de la seva estratègia de confrontació entre els diferents pobles de l'Estat).
Així, doncs, podem comprovar que la política de desgast que està fent CiU, especialment sobre ERC, comença a donar fruit. A més a més, els darrers esdeveniments al voltant de l'Estatut (la famosa foto Mas-ZP) també va significar cedir una parcel·la important de protagonisme al líder convergent en detriment dels republicans.
Una altra dada que no pot passar desapercebuda és la que fa referència a qui s'estimen més els catalans com a president de la Generalitat: Maragall o Mas. Pasqual Maragall obté un 49,9% de suport, mentre que Artur Mas rep un 39,1%.
Evidentment, els resultats d'aquesta enquesta no són del tot negatius per als partits del govern. ICV ja hem vist que es manté en una posició sòlida. ERC té temps de sobres per tornar a situar-se en un lloc protagonista del panorama polític català, tot i la situació de desorientació que ara sembla patir davant els de CiU, que han estat més murris a l'hora de presentar-se com la (única) opció nacionalista amb capacitat de prendre decisions importants.
El PSC, per la seva banda, no ha de tenir dificultats per recuperar la intenció de vot d'aquells que el 2003 votaren els socialistes i que, ara, poden semblar indecisos. Així, doncs, res no sembla afectar la possibilitat que en el futur es torni a repetir un pacte catalanista i d’esquerres al govern català.
Evidentment, governar no és fàcil. I és per això que abans deia que el resultat no sembla negatiu per als partits dels govern català. Prendre decisions importants també pot traduir-se en un desgast important. Un partit pot perdre vots quan actua. Només els que no fan res important es poden anar mantenint. És clar que una altra manera de perdre vots també pot ser prendre decisions i que, aquestes, vagin contra els interessos de la majoria, la qual cosa no és el cas del govern català.
També és cert que sempre hi ha casos especials. Per exemple, estic segur que només una vegada de cada mil ens trobarem amb un cas com el de Valls, amb Francesc Moreno com a alcalde. Recordem que, per a desgràcia de la ciutat, només va ser alcalde durant dos anys. Ara bé, ho va fer prenent decisions i deixant importants projectes per al futur. Doncs bé, Moreno no només no va patir cap desgast, sinó que, a més a més, va guanyar una pila més de vots (gairebé un 20%) que es van traduir en una major representació política (un regidor més). Només interessos aliens a la política i al PSC van evitar la possibilitat d’un govern a Valls de les característiques del govern català.
A Catalunya el govern tripartit ha de continuar en la seva línia de treball, tot i que de vegades pugui semblar que l’Estatut s’està menjat tot el temps i els recursos. Això, evidentment, no és així. Si més no, ha calgut aquest govern progressista perquè, per posar un exemple, els documents catalans confiscats durant la Guerra Civil tornessin a casa nostra des de Salamanca.
El més important, però, ha estat l’important gir social. En els primers dos anys: 104 noves escoles, 4.200 nous mestres, 30.000 noves places de llar d’infants, 77 noves instal·lacions esportives, 344 nous metges, 166 nous equipaments per a la gent gran, increment del 44% de les pensions de viduïtat, 1.200 actuacions locals per a joves, 13 noves biblioteques públiques, 70.000 habitatges en fase de rehabilitació, la taxa d’atur més baixa des de 1978 (6,1%), 100% més de construcció d’habitatge protegit..., ¡Déu n’hi do!, si en fan, de coses.
Certament, no tot ha estat l’Estatut. És clar que, treballant en aquesta línia, no hi ha d’haver cap problema perquè la ciutadania torni a confiar el 2007 en un govern catalanista, d’esquerres i que treballa; i que, a més, treballa bé.