Ser català és cansat, molt cansat; esgotador, diria jo. Sobretot si, de tant en tant, tenim l'oportunitat de viatjar fora del nostre país. Aleshores, ja sabem que una bona part del dia l'haurem de dedicar a donar explicacions sobre la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre tarannà i, fins i tot, sobre la nostra gastronomia. Evidentment, això només passa quan la destinació del nostre viatge és qualsevol punt de l'Estat espanyol.
És possible que vostè, amic lector, hagi tingut l'ocasió de gaudir d'uns dies de vacances durant aquesta Setmana Santa. És possible, també, que, al moment oportú, decidís sortir de viatge fora de Catalunya. Si és així, m'hi jugo un pèsol que, més d'un cop, ha hagut de donar explicacions de la reforma d'un Estatut del qual, vostè, ha acabat sent el màxim responsable pel que fa a la seva redacció i aprovació. És més, vostè, encara que no ho sabia, és també el responsable que els nacionalistes catalans (inclosos els del PSC) hagin ensarronat Rodríguez Zapatero fent, del president espanyol, un catalanòfil sense criteri propi.
En el nostre cas particular i com ja comença a ser costum, hem decidit passar uns dies a Euskadi abans de fer cap a Astúries, que és la nostra destinació final, sempre que ens podem permetre uns dies d'esbarjo familiar. Tant en un lloc com en un altre semblava que ens estaven esperant. Sí, és cert que, cada any, amb els amics i els parents acabem parlant de Catalunya. Aquest any, però, era com si tothom tingués més ganes de treure el tema.
Així doncs, i una vegada més, la nostra llengua va tenir un paper protagonista. Sobretot pel fet que el nostre nen, per una qüestió que tothom va considerar gairebé miraculosa, entenia perfectament l'espanyol, i, a més, el parlava; a la seva manera, d'acord, però tothom l'entenia. Una senyora no es va estar de felicitar-nos per aquest fet, tot tenint en compte que a Catalunya “los niños no saben hablar ni una palabra de castellano”.
És clar que pitjor va ser aquell senyor que, destacant la intel·ligència i la facilitat per aprendre llengües del seu nét, ens va dir amb l'orgull propi d'un avi que el ganàpia en qüestió va anar de viatge a Barcelona una setmana i va tornar parlant la nostra llengua, tot i “no ser partidario del catalán”. Davant d’un fet com aquest, no vaig poder estar-me de reconèixer la meva admiració pel nét, no tant per haver après algunes paraules en català com pel fet d'haver estat capaç de trobar a Barcelona establiments públics on el parlaven i, així, poder aprendre'l.
De tota manera, tot plegat no deixa de ser un reguitzell de situacions anecdòtiques que tenen una importància que cal relativitzar, situacions que són producte del desconeixement general que hom té sobre Catalunya arreu de l'Estat (i que ningú no pensi que Euskadi n’és una excepció). Aquesta ignorància vers nosaltres té l'agreujant que ve acompanyada per una opinió negativa i que és comuna a tot el que pugui tenir a veure amb els catalans.
Però, malgrat això, en cap cas considero responsables d'aquest fet el conjunt dels ciutadans espanyols; en absolut. Ho he dit moltes vegades i torno a insistir que un andalús, un castellà o un asturià no és anticatalà per definició. És per això que sempre m'he negat, i ho continuaré fent, a considerar Espanya, en el seu conjunt, un problema i, encara menys, un enemic de Catalunya.
Segons la meva opinió, el problema rau en la intoxicació que, d'una manera constant i molt ben estudiada, pateixen els espanyols. Un enverinament que va fent el seu efecte d'una manera lenta però insistent. De fet, fa segles que els homes i dones d'arreu d'Espanya són enverinats a base de rebre la seva dosi d'odi contra Catalunya. Polítics, sectors d'influència social i mitjans de comunicació, que atenen a uns objectius concrets i comuns, en són els responsables. Són tantes les mentides, és tan gran la manipulació que, només en base a això, s'entén que algú es mostrés del tot sorprès quan li vaig explicar que, d'estatuts, tothom en tenia: els catalans, els bascos, els valencians, els andalusos... Certament, aquesta persona creia que, d'Estatut, només n’hi havia el nostre.
La manipulació és tan gran i, sovint, tan rebuscada que no vull acabar sense posar un exemple de tot això que dic. A Astúries va caure a les meves mans un exemplar del 4 d’abril del diari La Nueva España. Aquest és el diari que habitualment es pot trobar a qualsevol cafeteria. A la pàgina d'opinió, el columnista Javier Neira, després de lamentar-se del futur de la unitat d'Espanya, donava la seva opinió sobre l’arribada, l’any 2011, de l'AVE a Astúries, i no el 2009, que era quan estava previst. A més a més, Neira es lamentava que aquest tren arribarà a Astúries a una velocitat que serà, aproximadament, la meitat de la que hauria de ser. Fins aquí, res a dir, si no fos per la manera com remata el seu article assegurant que l'AVE no arribarà a Astúries perquè: “No hay dinero. Y no hay dinero porque, por ejemplo, el Estatut exige como adicionalidad casi un billón de pesetas más.” És a dir, si els trens d'Astúries, en el futur no corren més és per culpa, és clar, dels catalans.
Ja ho veuen, si n’és, de cansat, ser català. Sobretot si ens hem de passar les nostres vacances denunciant les mentides i les ximpleries que es difonen sobre nosaltres i desemmascarant-ne els autors.
http://webfacil.tinet.cat/jpros
http://blocs.tinet.cat/blog/el-bloc-de-jaume-pros