Escriure en un setmanari té un inconvenient: la possibilitat que, quan l'article surti publicat, allò que s’hi comenta ja no tingui cap vigència. Aleshores, l'article es converteix en un text sense cap sentit ni interès per al lector. Per això, precisament, és tan arriscat escriure sobre qüestions que sabem que aniran evolucionant ―o involucionant― a una velocitat vertiginosa.
Escriure sobre el Govern de la Generalitat, en els darrers temps, suposa córrer aquest risc. Els canvis que s'hi han produït, els que s'hi estan produint i els que em temo que s’hi continuaran produint són tants que, quan aquest escrit arribi a les seves mans, les coses potser ja no seran com són ara que teclejo a l’ordinador.
Avui, i atenent la petició de més d'un lector, toca parlar de l’expulsió d'ERC del govern català (tot i que d'aquest tema ja n’he parlat al meu bloc a Internet). Però bé, parlem-ne i que Déu m'agafi confessat.
El fet que ERC hagi sigut expulsat del Govern català ho considero una mala notícia. Jo, com ja és prou sabut, he defensat abastament el finiquitat tripartit. Per a mi, un govern catalanista i d'esquerres al capdavant del país era un encert indiscutible. Sobretot després dels 23 anys de govern conservador, immobilista i extremadament carregat de vicis que hem hagut de patir els catalans.
No és cap secret que CiU mai no ha vist aquest govern com a legítim. De la mateixa manera que Pasqual Maragall mai no ha estat tractat amb el respecte que mereix, almenys, com a primer representant del poble català. CiU, després de 23 anys, havia arribat a considerar el Palau de la Generalitat com una propietat seva. Maragall va trencar l'ordre successori natural. Pujol es retirava però deixava, en el seu lloc, el delfí i deixeble Artur Mas. CiU mai no va pair ni pairà aquesta intromissió de Maragall de la mà d'ERC i ICV. És per això que, sobretot, ERC ―culpable de sedició nacional― ha sigut la diana constant de les ires dels convergents.
ERC, però, no ha sabut estar a l'alçada del que significa portar les regnes d'un país. La Generalitat, en aquest curt període de govern tripartit, ha sigut una còpia exacta del que va ser el govern municipal de Valls en la darrera etapa de la legislatura anterior, amb els republicans compartint govern amb el PSC: un partit tirant del carro (PSC) i un altre fent oposició del govern del qual formava part (ERC).
A la Generalitat, l'origen del trencament cal buscar-lo al cap d’algunes setmanes d'haver-se constituït el govern. Concretament, quan Carod-Rovira, sense encomanar-se a ningú, va decidir pel seu compte anar a negociar amb ETA a Perpinyà. Sense dubtar de les bones intencions del líder independentista, Carod va ser merescudament cessat del seu càrrec. I el que fins aleshores va ser conseller primer va intentar que, amb ell, marxessin tots els membres del seu partit al Govern. La resposta dels seus consellers ja la sabem.
Des d'aquell dia s'han produït tants episodis de deslleialtat per part d'alguns membres d'ERC que se’n podria escriure un llibre. Només cal recordar els insults de Joan Carretero al president del Govern espanyol el mateix dia que va ser nomenat conseller (realment una poca-soltada, si tenim en compte que insultava aquell amb qui, potser l’endemà, s'hauria de trobar per demanar-li diners, competències o vés a saber què). El darrer nomenament de Xavier Vendrell ―l'autor de les cartes coaccionadores― va ser un acte de fatxenderia imperdonable.
El detonant, però, sembla que ha sigut l'Estatut, un Estatut que rep el suport de dos dels tres membres del que era el tripartit. Als dirigents d'ERC, partidaris del vot nul o de l'abstenció, van ser tan crítics que se'ls en va anar tant la mà escalfant les seves bases contra la nova Carta Magna catalana que els militants els han passat al davant i exigeixen el no. Uns militants, tot s'ha dir, que coneixen tan poc l'Estatut com els militants socialistes, els convergents o els populars.
Un govern de tres, dos demanant una cosa i el tercer una de diferent, feia impossible continuar com si aquí no passés res. Així, doncs, Maragall va fer allò que havia de fer: apartar ERC del Govern.
Això però, no sembla que hagi sigut cap trauma per a alguns dirigents republicans. És més, sembla fins i tot que s'hagin sentit alliberats. Certament, des de l'oposició es pot fer una oposició més bel·ligerant contra l'Estatut. Des de l'oposició es pot ser tan assembleari com es vulgui, reivindicatiu i, si cal, amenaçador.
Per governar cal un altre tarannà. Un tarannà que sí que han demostrat alguns consellers dels que ara marxen. Consellers ―i també alts càrrecs― que han fet una feina excel·lent i que han sabut estar oberts a la negociació i a prendre decisions pensant en la majoria, però que no han pogut imposar un criteri assenyat en les decisions de partit.
Ara, el més imminent és votar l'Estatut. Després ens tocarà anar a votar de nou per escollir els nostres representants al Parlament. Possiblement, cap partit obtindrà majoria suficient per formar govern. És per això que espero que, quan arribi el moment, es doni la conjuntura necessària perquè, amb una demostració de responsabilitat per totes les parts, sigui possible un govern d'esquerres a Catalunya. Un govern renovat, aliè a les maniobres de desgast de la dreta i, si és possible, que no ens doni tants ensurts ni sembli la barca del mal temps.
http://blocs.tinet.org/blog/el-bloc-de-jaume-pros
http://webfacil.tinet.org/jpros