Dissabte passat vaig assistir al míting que el PSC va fer a La Canonja en suport de l’Estatut que demà passat, si no hi ha cap sorpresa, serà ratificat en referèndum. Des de Valls va sortir un autocar ple de militants i simpatitzants socialistes que s’ho van passar d’allò més bé escoltant els principals líders del seu partit.
En un pavelló ple a vessar —molta gent es va haver de quedar fora perquè l’aforament del local era massa limitat— van intervenir Roc Muñoz, alcalde de La Canonja, Josep Fèlix Ballesteros, alcaldable del PSC per Tarragona, el ministre Josep Montilla, el president de la Generalitat Pasqual Maragall i, per acabar, el president espanyol Rodríguez Zapatero.
Sense voler desmerèixer ningú, sí que he de dir que, de totes les intervencions, n’hi ha dues que voldria destacar especialment: la de Josep Fèlix Ballesteros i la de Rodríguez Zapatero. En ambdós casos vam poder escoltar uns discursos optimistes i engrescadors. Dues exposicions vitalistes i plenes d’espontaneïtat. Tant l’un com l’altre van saber mantenir l’atenció del públic amb els seus missatges clars i rotunds a favor de l’Estatut i del procés de pau a Euskadi, dues qüestions ben diferents però de les quals els socialistes han fet bandera (si Maragall ha sacrificat fins i tot part del seu mandat amb l’objectiu d’aprovar el millor Estatut de la història de Catalunya, Rodríguez Zapatero està lluitant per tots els mitjans per aconseguir el cessament de la violència a Euskadi).
Certament, si hi ha una paraula que defineix Josep Fèlix Ballesteros és “carisma”. Ballesteros és d’aquelles persones que tenen un do del qual molt poca gent pot presumir i que fa d’ell un líder nat. De Ballesteros podríem destacar, entre moltes altres coses, la seva capacitat, que podríem qualificar de pedagògica, a l’hora de plantejar arguments, o el seu tarannà exquisit i impertorbable davant les envestides, per exemple, de personatges tan poc gratificants com l’actual alcalde de Tarragona.
És clar que Ballesteros inspira seguretat i confiança a parts iguals. Per això, no és estrany l’ambient gairebé d’eufòria que hi ha en amplis sectors de les esquerres a Tarragona, on donen per segura la seva victòria el maig del 2007. No és estrany, tampoc, el neguit que en la mateixa mesura es veu en les files de la federació conservadora de CiU.
Deixant de banda les distàncies, veig en Ballesteros una actitud molt similar a la de Rodríguez Zapatero. De fet, moltes de les coses que he dit del líder socialista tarragoní es poden aplicar al president del Govern espanyol. Sobretot, en la seva capacitat de lideratge traduïda, en aquest últim, en una determinació sense matisos en la defensa del seu model d’una Espanya plural, així com en la seva voluntat d’acabar amb el terrorisme etarra.
És un regal per a la oïda escoltar Zapatero parlar de Catalunya. No recordo cap president anterior del govern espanyol referir-se a Catalunya amb tant de respecte i amb tanta estimació. Per això em fan tanta llàstima aquells que, des de casa nostra, en defensa d’una suposada catalanitat, l’insulten i el desqualifiquen. Aquells que, sens dubte, es mereixerien estar governats per un altre Aznar 25 anys més, si és que, pel que sembla, troben a faltar tant qui, en la intimitat, es feia uns farts de parlar català.
Pel que fa a l’intent d’acabar amb la violència a Euskadi, és sorprenent la quantitat de pals a les rodes que li posen a ZP des del Partit Popular, així com des dels mitjans afins a la dreta més rància i cavernícola; però també des d’associacions cíviques que han perdut el nord alineant-se contra el PSOE, quan la seva funció hauria de ser una altra de ben diferent i no pas la política. I és que resulta paradoxal veure com una associació que hauria de defensar els interessos de les víctimes del terrorisme i que mai fins ara havia protestat contra cap govern mentre ETA matava, ja s’ha manifestat contra els socialistes quatre vegades. És a dir, contra l’únic govern de la democràcia que no ha hagut de patir, de moment, cap assassinat d’ETA.
És curiós comprovar com, a mesura que s’avança en la possibilitat que ETA deixi definitivament les armes, els missatges de la dreta espanyola es van tornant més radicals. És com si algú tingués por que ZP acabi sent, a ulls de la història, el president espanyol que va acabar amb el terrorisme etarra.
De vegades, sembla com si els interessos del PP, i d’aquells que li donen suport, no fossin del tot transparents. Criticar tan durament els socialistes per parlar amb ETA és un acte de fariseisme realment vergonyós, quan és sabut que tots els governs de la democràcia ja ho van fer, això de trobar-se amb els terroristes. Fins i tot, és clar, els governs populars.
Per això mateix no s’entenen les paraules tan gruixudes que se senten cada dia contra ZP i contra el govern espanyol. Rajoy, Zaplana, Aguirre, Acebes no descansen ni un minut. I és que només a una persona que ha perdut la raó se li pot ocórrer dir que el projecte de Rodríguez Zapatero és el projecte d’ETA. I, això, és el que va dir Ángel Acebes a qui en algun lloc he llegit com li apliquen aquella màxima que diu: “ És millor estar callat i no semblar tonto, que parlar i aclarir els dubtes definitivament”.
Davant tot això, penso que cal felicitar els polítics que saben defensar amb determinació els interessos de la ciutadania explicant amb claredat el seu projecte; i que, a més a més, ho fan amb un tarannà obert, dialogant i respectuós. Per això penso que Ballesteros (que ha de portar el canvi a Tarragona) i ZP (que ha de prendre decisions ben compromeses amb la pau com a principal objectiu), cadascun d’ells des del seu àmbit, són dos models polítics a seguir i extraordinàriament necessaris a Catalunya i a Espanya.