ARRIBA EL TEMPS DEL PROZAC
El Vallenc, 23-6-06
Després de molt de temps en què l’Estatut ha sigut el principal protagonista de la vida política catalana, ara, un cop aprovat en referèndum, aquesta qüestió se situa en un altre nivell. Durant molt de temps el bombardeig mediàtic que hem patit en relació amb l’Estatut gairebé ens ha asfixiat. Ara, la sensació que té molta gent és la mateixa que quan arriba la calma després d’una intensa tempesta.
Així, doncs, tot i ser conscient de la sobrecàrrega informativa que molts de vostès deuen patir, penso que és necessari comentar, encara que sigui de passada, com queden les coses a partir d’ara.
Primer de tot, però, vull remarcar la legitimitat del resultat del referèndum de diumenge passat. Tot i que algun partit no va perdre ni un minut a apropiar-se dels vots en blanc i, fins i tot, de la mateixa abstenció, els resultats són clars, contundents i inqüestionables: el sí va guanyar per golejada el no.
Que hi va haver una alta abstenció és un fet. Que és necessari esbrinar les causes objectives que fan que a la gent li costi un esforç tan gran anar a votar, no ho dubta ningú. Ara bé, tampoc no ens podem enganyar ni cometre l’error de dramatitzar en excés: a ningú no li van posar una pistola al pit perquè no anés a votar. Qui va voler complir amb el seu deure com a ciutadà ho va poder fer lliurement i qui es va estimar més quedar-se a casa seva, també. Al final, qui va voler abstenir-se d’opinar ho va fer lliurement tot i tenir tota la informació possible sobre l’Estatut. Perquè en aquest referèndum, si a algú se li acudeix dir que no tenia informació suficient, només pot ser perquè deu viure en una cova apartada de la civilització. Sigui com sigui, el que és clar és que en cap cas ningú no pot atribuir-se l’opinió dels que, precisament, no la van voler donar.
Del que no hi ha dubte, però, és que els que van defensar el no hauran de saber interpretar el resultat del seu fracàs. Hauran de saber, també, acceptar les regles del joc democràtic i respectar el que ha decidit el poble català, lliurement, després d’un llarg procés legislatiu.
És clar que la posició que cadascun dels diferents partits ha pres davant el resultat de diumenge diu molt de la seva pròpia visió de futur.
Per exemple, els dirigents d’ERC, tan aviat es va saber el resultat, ja es van fer seu l’Estatut, conscients que d’aquí a uns mesos és possible que siguin ells qui l’hagin de gestionar des del govern. Aquesta actitud demostra una maduresa política que tant de bo s’hagués posat en pràctica fa uns mesos. Així doncs, ERC l’encerta acceptant el resultat sense matisos i erigint-se immediatament en defensora del nou estatut sense posar cap però. Això no obstant, no evitarà que dintre del partit hi hagi qui vulgui aprofitar l’enrenou per exigir un canvi en la cúpula (de fet, això ja està passant).
El PP penso que ha entrat en un carreró sense sortida. Al contrari que ERC, ells saben que ha de passar molt de temps abans que tornin a tenir responsabilitats de govern a Catalunya. Durant tota la campanya el PSC s’ha situat a les antípodes dels populars, fent servir el nom del partit dretà, amb més o menys encert, fins i tot en els seus eslògans. CiU, per la seva part, no vol ni sentir a parlar d’un PP que, quan ha sigut la seva parella de ball en el passat, en el govern de la Generalitat, els convergents han hagut de donar contínuament explicacions als seus electors per tenir una núvia capficada en el fet que un suposat “enano” convergent parlés en “castellano”.
ICV fan una interpretació molt optimista dels resultats. Tant optimistes són que volen veure en el resultat la “cicatrització de les ferides amb ERC”, segons paraules del propi Joan Saura. Els ecosocialistes saben que només en un hipotètic nou tripartit ells tenen alguna possibilitat de continuar governant.
La interpretació que fan els socialistes i els convergents del resultat del referèndum és molt similar. La veritat és que es podria definir amb dues paraules: alegria continguda. Alegria per l’aclaparadora victòria del sí, però continguda perquè als uns i als altres els hauria agradat més, sens dubte, una participació major.
Ara s’obre una nova etapa a l’espera que en els propers dies el president de la Generalitat convoqui les eleccions per a finals d’any. Així, doncs, podríem dir que s’acaba una campanya i en comença una altra, la qual cosa tampoc no és ben bé certa, ja que algun partit mai no ha deixat d’estar en campanya electoral des que Maragall va ser investit president.
Els propers mesos prometen ser apassionants. El PSC haurà de decidir qui serà el seu candidat a la presidència de la Generalitat ara que Pasqual Maragall ja ha deixat clar que ell no s’hi presentarà.
Si saber qui serà el candidat del PSC és una incògnita, també ho és saber la configuració del proper govern de la Generalitat. Gairebé descartada cap majoria absoluta, cal preguntar-se: ¿tornarà el tripartit? Si CiU i el PP sumen majoria, tot i el que asseguren els convergents, ¿algú posa la mà al foc per assegurar que el pacte entre les dues forces conservadores és impossible? Després de tot el que s’han hagut de sentir els republicans des de les files convergents, hi ha cap possibilitat, si en sumen prou, d’un pacte CiU-ERC? ¿Té alguna possibilitat un pacte entre els dos partits majoritaris: PSC i CiU?
Tripartit, sociovergència, pacte de dretes, pacte entre nacionalistes... Després d’aprovar l’Estatut, si una cosa sembla clara, és que arriba el moment de decidir candidats, de estudiar possibles pactes, de preparar programes per a les imminents autonòmiques. Sens dubte, darrerament els catalans no guanyem per a emocions fortes, i els fabricants d’ansiolítics ja es freguen les mans pensant que, amb la classe política de Catalunya, d’aquí a finals d’any, faran el seu agost.