Sense embuts
HI HA RES MÉS ABERRANT?
El Vallenc, 28/7/2006
Aquest és el darrer article d’aquesta temporada a El Vallenc. Cap al setembre tornarem, espero, amb forces renovades i amb la millor disposició per encarar una etapa que promet ser apassionant pel que fa a l’activitat política a casa nostra.
Avui, tractant-se del darrer article de la temporada, m’agradaria comentar alguna qüestió que fos lleugera o divertida. Però l’actualitat mana, i tal com estan les coses, sembla inevitable no parlar de la greu situació que s’està vivint a l’Orient Mitjà.
Certament, parlar de la crisi entre el món àrab i Israel és complicadíssim. Són tantes les ramificacions del conflicte i tan enquistades les posicions dels implicats, que posicionar-se al costat dels uns o dels altres sense fer matisos seria extremadament agosarat. Així, doncs, sense pretendre voler convèncer ningú, sí que vull donar la meva percepció dels darrers esdeveniments, si més no des del punt de vista d’un simple ciutadà que rep la informació que rep a través d’uns mitjans concrets.
D’entrada, cal reconèixer que Israel és l’unic país democràtic de tot l’Orient Mitjà. Així que prou pena té d’haver de conviure amb països dominats per tiranies religioses on esmentar la paraula democràcia està, en el millor dels casos, castigat amb la presó. A més a més, resulta que la majoria d’aquests països ni tan sols reconeixen el dret d’ existir a Israel, això quan alguns d’ells, com l’Iran, no es dedica a facilitar tota mena d’armament als grups terroristes que atempten en territori jueu.
Tot això és cert i en absolut justificable. De la mateixa manera que també hem de dir que, per més que els terroristes hagin segrestat tres soldats israelians i per més que les cèl·lules terroristes d’Hizbol·là s’amaguin en els barris del sud del Líban, res no justifica l’acarnissament d’Israel amb la població civil del Líban. Res.
En relació amb això que dic hi ha un parell de coses que em molesten profundament: la primera és que els que critiquem Israel siguem considerats automàticament com uns antisemites. La segona, la justificació cega i sense cap matís que fan els intel·lectuals i polítics defensors del suposat dret d’Israel a imposar la seva llei del terror. A Catalunya, entre d’altres, trobem dos personatges de reconegut prestigi intel·lectual que han pres partit per Israel sense qüestionar-se en cap moment les seves accions militars: Vicenç Villatoro i Pilar Rahola.
El primer, en un interessant article publicat a El Periòdico de Catalunya el passat diumenge i que es titulava “Sí, antisemitisme”, juga a l’embolic barrejant les crítiques a Israel amb l’antisemitisme. En canvi, no escriu ni una línia de recriminació pel que fa als atacs a la població civil per part de l’estat jueu.
D’altra banda, Pilar Rahola dedica aquests dies el seu bloc a Internet de manera gairebé monotemàtica a penjar escrits, articles i opinions en els quals s’assegura que Israel actua dintre del dret que té a defensar-se. Rahola, sens dubte, hauria de llegir Gandhi: “Ull per ull, i tot el món acabarà cec.”
Aquests dies també he sentit comentaris que argumentaven que aquest conflicte venia donat pel xoc entre dues postures: la moderació davant l’extremisme. És clar que l’extremisme religiós que impera a molts països islàmics és un llast que han de patir tant els ciutadans d’aquells territoris, mancats de les llibertats més fonamentals, com els països veïns, en un estat d’estrés permament.
Amb tot, d’extremisme n’hi ha a tot arreu. N’hi ha prou amb un exemple. Al web serjudio.com es responen les preguntes que els internautes fan en relació, evidentment, amb la fe jueva. Qui respon és un tal Lic. Prof. Yehuda Ribco (¿llicenciat i professor?). Davant la pregunta: “si el judaismo es propugnar el bien, ¿por qué actúan con tanta violencia y muerte contra un pueblo inferior?”, la resposta és extensa i bel·ligerant. I no només contra els palestins, sinó que fins i tot contra qui fa la pregunta a qui, entre d’altres coses, li respon: “Yo me pregunto al leer sus palabras: ¿Quién actúa con tanta violencia? Y me pongo a suponer lo que está pasando por su sesera, y me supongo que en su escasez intelectual sus afirmaciones panfletarias serían: Las pobrecitas víctimas desde siempre, los palestinitos, mansitos y buenitos como ellos solitos. Pobrecitos mártires involuntarios de un sádico gobierno y un cruel pueblo sediento de sangre, asesino de Dios y esbirro de Satanás (...) Pueblito palestinito pequeñito y desarmado, compuesto de señoras dolidas, bebitos masacrados, algunas piedritas para defenderse del terrorismo de Estado sionista, imperialista, capitalista, yanqui (...) Israel no está atacando violentamente, está defendiéndose de lo que ha soportado durante décadas y se ha agudizado en los últimos seis años. Ya la situación era insoportable para los civiles de Israel que morían a diario bajo la lluvia de fuego y muerte enviada por los palestinos y sus socios desde el Sur del Líbano (...) Y si ahora los palestinos están recibiendo una paliza, bien merecida la tienen (…) En resumen, el tema es complicado y profundo, no creo que usted llegue a entenderlo, le falta mucho entrenamiento intelectual para siquiera arañar la idea; y por supuesto, debería hacer una intensa limpieza de sus rencores y malos sentimientos hacia los judíos e Israel, puesto que de lo contrario sigue siendo lo que su panfleto demuestra que es: un tonto extremista que solamente sabe repetir eslóganes que le inculcan.” Déu n’hi do, la capacitat pedagògica del professor. Realment fa por.
Per acabar, a mi m’agradaria que tant Villatoro com Rahola, com tots els que donen legitimitat a les accions militars, vinguin d’on vinguin, reflexionessin davant la imatge que il·lustra aquest article: unes nenes jueves escriuen una dedicatòria a les bombes que han de caure al Líban. La veritat és que fins a última hora he dubtat a publicar dues fotos més on apareixen els cossos destrossats d’unes altres nenes, després d’haver rebut la dedicatòria. Al final, he considerat que les fotografies eren excessivament dures, tot i tenint en compte que aquest setmanari pot caure a les mans de qualsevol infant. Sigui com sigui, aquesta és la conseqüència d’alimentar odis, ja siguin patriòtics o religiosos: nens escrivint dedicatòries en bombes que han d’acabar amb la vida d’uns altres nens. Hi ha res més aberrant?