Sense embuts
UNA REACCIÓ INJUSTIFICADA
El Vallenc, 22/9/2006
El discurs de Benet XVI a la Universitat de Ratisbona ha estat la notícia de la setmana. I, sobre aquesta qüestió, ha girat principalment l'activitat informativa dels darrers dies. Hem llegit articles d'opinió, enquestes, cròniques. Hi ha opinions per a tots els gustos sobre la conveniència o no de les paraules del màxim dirigent de l'Església catòlica.
Certament, del discurs del Papa (un discurs dens i d'un alt nivell intel·lectual) només ha transcendit l'al·lusió que fa a la jihad o guerra santa i que posa en boca d'un tercer: l'emperador de Bizanci, Manel Paleòleg II. És per això que, abans de posar-me a escriure sobre aquest tema, m'he estimat més llegir-me els 10 fulls de la >>intervenció de Benet XVI íntegrament<<.
Si els sembla, podem reproduir el dos paràgrafs on el Papa fa esment a aquesta qüestió per, així, poder contextualitzar les seves paraules. Parlant de la relació entre la raó i la fe i de la necessitat que hom es pregunti sobre el propi Déu, fins i tot des de l'escepticisme, però des de la raó, Benet XVI ens diu: "Em vaig recordar de tot això quan recentment vaig llegir el text editat pel professor Theodore Khoury del diàleg que el docte emperador de Bizanci Manel II Paleòleg, potser durant l'hivern del 1391 en Ankara, va mantenir amb un persa culte sobre el cristianisme i l'islam, i la veritat d'ambdues religions. Va ser probablement el mateix emperador qui va anotar, durant l'assetjament de Constantinoble entre 1394 i 1492, aquest diàleg. És així com s'explica que els seus raonaments són apuntats amb molt més detall que no pas les respostes de l'erudit persa. El diàleg afronta l'àmbit de les estructures de la fe contingudes a la Bíblia i a l'Alcorà i es deté sobretot en la imatge de Déu i l'Home, però necessàriament també en la relació entre les “Tres Lleis” o tres ordres de la vida: Antic Testament, Nou Testament, Alcorà. Voldria tocar en aquesta conferència un sol argument —més que res marginal en l'estructura del diàleg— que en el context del tema “fe i raó” m'ha fascinat i que servirà com a punt de partida per a les meves reflexions sobre aquesta qüestió.”
Benet XVI entra a partir d'aquest moment a fer un raonament crític pel que fa a la imposició de la fe mitjançant la violència: “En el setè col·loqui (controvèrsia) editat pel professor Khoury, l'emperador toca el tema de la “jihad” (guerra santa). Segurament l'emperador sabia que en la sura 2,256 està escrit: “Cap constricció en qüestions de fe”. És una de les sures del període inicial en que el mateix Mahoma encara no tenia el poder i estava amenaçat. Però, naturalment, l'emperador coneixia també les disposicions desenvolupades successivament i fixades a l'Alcorà, en relació amb la guerra santa. Sense parar-se en els particulars, com la diferència de tracte entre els que posseeixen el “Llibre” i els “incrèduls”, de manera sorprenentment brusca es dirigeix al seu interlocutor simplement amb la pregunta central sobre la relació entre la religió i la violència, en general, dient: “Mostra'm també allò que Mahoma ha portat de nou, i trobaràs només coses malvades i inhumanes, com la seva directriu de difondre mitjançant l'espasa la fe que ell predicava”. L'emperador explica així amb detall les raons per les quals la difusió de la fe mitjançant la violència és quelcom irracional. La violència està en contrast amb la pròpia naturalesa de Déu i la naturalesa de l'ànima. “Déu no gaudeix amb la sang; no actuar segons la raó és contrari a la naturalesa de Déu. La fe és fruit de l'ànima, no del cos. Per tant, qui vol portar a una altra persona a la fe necessita la capacitat de parlar bé i de raonar correctament, i no recórrer a la violència ni a les amenaces. Per convèncer a una ànima raonable no s'ha de recórrer als músculs, ni a la violència, ni a cap altra sistema en què s'amenaci de mort una persona.”
Després de llegir aquest fragment del discurs de Benet XVI se'n poden extreure algunes conclusions. Primer de tot, és clar que el Papa no va dir absolutament res que justifiqui una reacció tan violenta en el món islàmic i en alguns sectors de la nostra societat. Al cap i a la fi, el Papa fa una crida a la raó negant la validesa de l'ús de la força com a mètode per a imposar cap religió.
Hi ha qui diu que el principal representant de l'Església catòlica hauria d'haver calculat millor les reaccions que les seves paraules produirien i, així, haver escollit un altre text per posar d'exemple, la qual cosa considero del tot irracional. Les accions violentes són responsabilitat de qui les posa en pràctica, no de qui fa una conferència de recriminació, precisament, a la imposició religiosa mitjançant la violència.
D'altra banda, fa quatre dies defensàvem Pepe Rubianes davant els atacs que ha rebut per part de la dreta a Madrid i la seva llibertat d'expressió. Ara, no sé què pot justificar no defensar aquesta mateixa llibertat per a Benet XVI.
També he escoltat crítiques al Papa perquè l'Església, en el passat, va imposar la seva fe mitjançant la força. Aquests dies he sentit parlar sobre la Inquisició, també de persones cremades a les fogueres, de suports de l'Església catòlica a règims polítics gens democràtics (per exemple el franquisme). Però és que, sense negar tot això, fer aquestes comparacions resulta un exercici d'infantilisme. Que a l'Edat Mitjana l'Església catòlica actués d'una manera determinada no justifica que avui, en el segle XXI, s'hi puguin justificar comportaments similars o encara pitjors.
A mi aquest Papa ni em cau millor ni pitjor que els anteriors. I segurament al llarg del seu pontificat, farà i dirà coses que seran prou criticables des del meu punt de vista. En aquest cas, però, 
recordant el sistema que es va fer servir per convertir a l'islam a aquell parell de periodistes que estaven segrestats (amb el canó d'una escopeta apuntant els seus caps) i, ara, veient les reaccions violentes que s'han produït en alguns països islàmics (amb l'assassinat d'una monja inclòs), no puc dir res més que, en aquesta ocasió, el Papa té més raó que un sant quan diu: “Per convèncer una ànima raonable no s'ha de recórrer als músculs, ni a la violència, ni a cap altra sistema en què s'amenaci de mort una persona.”