Sense embuts
MATANCES ESCOLARS ALS ESTATS UNITS
Article publicat a El Vallenc, 6/10/2006
Hi ha notícies que encara que puguin ser molt esgarrifoses mai no ens sorprenen. Un exemple pot ser l’assassinat de cinc nenes, aquesta setmana, en una escola dels Estats Units, on un home ha entrat, les ha lligat les mans i les ha executat amb un tret al cap. Això, en qualsevol país civilitzat del món seria un cop moral extraordinari per a la seva població. En aquest cas, però, no hi ha temps per a gaires lamentacions. Al cap i a la fi, fa tot just una setmana un noi de 15 anys va matar a trets el director de la seva escola; dos dies abans, un home va entrar en una escola de Colorado, va segrestar sis persones i, abans de suïcidar-se, va matar una alumna.
És clar que els episodis d’assassinats en escoles nord-americanes són molt freqüents. L’accés tan fàcil que tenen a les armes, tant els menors com els adults, fa que ja sigui costum solucionar els conflictes (reals o imaginaris) a trets. Sens dubte, ni el cas de Pensilvània ni els dos casos de la setmana passada no són excepcionals.
Si fem una mica de memòria recordarem que l’any 2001 un noi de 15 anys va matar dos companys seus a l’escola. El 1999, dos joves van entrar en una escola de Columbine i van matar 12 companys i un professor. El mateix any dos estudiants d’Arkansas d’11 i 13 anys van disparar contra la resta de nens al pati de l’escola: van matar quatre nens i un mestre. El 1997, un noi de 14 anys va matar quatre companys de classe; dos mesos abans un estudiant de 16 anys va matar a trets dos nois de la seva escola.
Ben mirat, una part important de la societat nord-americana tot això s’ho pren com un peatge que han de pagar a canvi de conservar la seva llibertat. Una llibertat que consisteix a poder portar lliurement armes i, si convé, fer-ne ús. I, respecte a això, cal recordar que la II esmena de la Constitució dels Estats Units apunta que “no es violarà el dret del poble a tenir i a portar armes”.
Evidentment, no vull dir que als nord-americans tot això no els sàpiga greu. El que dic és que els sap tan greu com ens pot saber a nosaltres quan aquí, per exemple, ens assabentem d’un accident de trànsit amb víctimes. I que consti que ells per a les seves desgràcies encara tenen una vàlvula d’escapament emocional: la pena de mort. Allà qui la fa la paga. La revenja en aquell país acostuma a ser un excel·lent bàlsam per a l’anima. El problema és quan l’assassí se suïcida i així roba a la societat el plaer de matar-lo.
Casos tan lamentables com el d’aquesta setmana o com els que han succeït en el passat no semblen afectar els defensors del dret que abans esmentava. Són molts els personatges destacats de la societat nord-americana que lideren aquest dubtós dret a poder portar armes i, per tant, a prendre la vida a un altre.
Jo no tinc cap dubte que una gran part de la societat nord-americana té una mentalitat gairebé malaltissa. I el pitjor és que allà tenen una extraordinària capacitat per exportar a la resta del món la seva manca de valors i els seu lamentable model social. Ho reconec, hi ha molts aspectes de la cultura nord-americana que em treuen de polleguera, com ara el seu estil de vida i l’estafa que representa el gran somni americà. No suporto la seva manera d’entendre la democràcia i els drets civils. I m’indigna profundament la seva prepotència quan ells mateixos s’investeixen com a model de llibertats.
Entenc que algú em pugui acusar de generalitzar d’una forma banal, de posar dins del mateix sac tots els nord-americans. I això tampoc no ho voldria. És clar que en aquell país hi ha un nombre molt important de persones que treballen dia a dia defensant uns valors més humans. El problema, però, és que lamentablement són una minoria (recordem qui van votar com a president).
Segons la meva opinió, només a una societat amb uns valors més que dubtosos se li pot ocórrer tenir una Associació Nacional del Rifle i quedar-se tan tranquils. Una associació que és el vaixell insígnia en la promoció de les armes de foc (el seu web, que fa una apologia constant a la violència, en qualsevol país normal estaria prohibit). Parlem d’una entitat que, a més a més, té més de 4 milions de socis i que s’ha convertit en la principal organització política dels Estats Units (del seu pressupost destinen més de 3 milions d’euros a campanyes electorals).
Sí, ho reconec. Hi ha molts interessos al voltant de la fabricació i del comerç de les armes. I tampoc no és qüestió deixar ningú fora del negoci per culpa d’un excés d’escrúpols. Si els Estats Units són el principal fabricant i exportador d’armament mundial, segur que molts dels seus ciutadans se senten amb el dret de poder gaudir del plaer de portar una pistola quan vulguin.
A més a més, de tot es pot aprendre. Ara els joves nord-americans poden aprofitar el seu temps d’oci jugant a un joc nou d’ordinador que un brillant fabricant de jocs d’ordinador ha dissenyat sobre la matança abans esmentada de Columbine. Pel que sembla, aquest joc està tenint molt d’èxit. Durant una estona, qualsevol es pot posar a la pell dels que van omplir de cadàvers aquella escola de secundària nord-americana. Un joc, sens dubte, molt gratificant i pedagògic.
Ara, amb el que ha passat aquesta setmana, les possibilitats encara són més grans. No obstant estem parlant d’una escola de la comunitat amish (que molts vam conèixer arran de la pel·lícula “Único Testigo”, interpretada per Harrison Ford). Una comunitat petita però molt coneguda i que destaca perquè viuen d’una manera molt austera i (quina paradoxa) contrària a les armes. Els amish són uns pacifistes convençuts i rebutgen qualsevol tipus de violència. Als Estats Units segur que ja hi ha algú que està pensant escriure un guió o un llibre sobre aquest cas on es vegi ben clarament que aquests amish són uns provocadors.