Inici
Mapa web

::Inici >Política catalana >"EL GUTI"

"EL GUTI"

El Vallenc. 13/10/2006

"EL GUTI"


El dia 6 d'octubre va morir, als 77 anys, Antoni Gutiérrez Díaz, conegut per gairebé tothom com el“Guti”. La seva mort feia dies que s'esperava; el dia 29 de setembre va patir una aturada cardiorespiratòria mentre es trobava de viatge a Galícia. El “Guti” va entrar en un estat de coma irreversible. Així doncs, i veient la imminència de la seva mort, van decidir traslladar-lo des de l'hospital de Santiago de Compostel·la, on estava ingressat, a Terrassa perquè pogués morir a terres catalanes (el “Guti” va néixer a Premià de Mar).
Si volguéssim fer un repàs exhaustiu a la trajectòria política del “Guti”, amb aquesta pàgina segurament no en tindríem prou. I és que el “Guti” va ser un autèntic “animal polític”. Mai no va parar de treballar. Des que va començar a implicar-se en la lluita per les llibertats i la democràcia fins el dia de la seva mort, el “Guti” mai no va deixar de ser un polític en actiu.
Així doncs, no faré ara un repàs detallat de les diferents responsabilitats polítiques que va assumir Antoni Gutiérrez Díaz, però sí que m'agradaria recordar, encara que fos breument, alguns dels moments més importants de la seva dilatadíssima vida política.
Per exemple, cal tenir en compte que, de ben jovenet, ja va conèixer en les seves pròpies carns com eren les presons franquistes, ja que la primera vegada que va ser detingut només tenia 24 anys. El que és segur és que aquell episodi no el va fer renunciar als seus ideals, ja que, cinc anys més tard, l'any 1959, es va fer militant del PSUC.
Aquell jove ideòleg comunista portava de corcoll la policia franquista, que el tornà a detenir l'any 1962. Després d'un consell de guerra es va passar tres anys a la presó de Burgos. Posteriorment, va ser detingut diverses vegades més, com sempre, a causa de la seva activitat política.
Gutiérrez Díaz era un gran aficionat del Futbol Club Barcelona i el destí va voler que coincidís la seva detenció, com a membre destacat de l'Assemblea de Catalunya, amb el debut de Johan Cruyff amb el Barça. Com molt bé em recorda el Josep, un amic del meu bloc a internet, el Guti era empresonat per enèsima vegada per la policia franquista aquell 28 d'octubre de 1973; el mateix dia que l'holandès d'or li feia un parell de gols al Granada en el seu primer partit com a blaugrana. No cal dir quina d'aquestes dues situacions ha quedat com a efemèride més important a la majoria d'enciclopèdies.
El Guti, un cop mort el dictador, recuperada la democràcia a l'Estat espanyol i amb el retorn de Josep Tarradellas, va ser conseller del govern de la Generalitat. També va ser diputat al Congrés de Diputats i diputat al Parlament català. Amb tot, on Gutiérrez Díaz va destacar especialment va ser al Parlament europeu, com a diputat. A Europa va ser president de la Comissió de Política Regional i vicepresident del Parlament.
Això seria, a grans trets, un breu resum de la trajectòria política del “Guti”. Amb tot, a mi m'agradaria destacar algunes altres coses que van més enllà del que podem considerar una trajectòria curricular. De Gutiérrez Díaz m'agradaria destacar el seu tarannà, la seva gairebé obsessió per la unitat de les esquerres i el seu europeisme.
Fa uns anys vaig tenir l’ocasió de poder saludar el “Guti”. Va ser només un moment, però amb aquells pocs minuts ja vaig tenir prou per comprovar que em trobava davant d'una persona especial. El seu somriure franc, la seva elegància sòbria, més enllà del vestir, en la seva manera d'actuar, sense estridències, educat. Qualsevol que hagi tingut l’ocasió de parlar amb el “Guti” o només d'escoltar-lo ja sap de què parlo. Per això segurament era tan estimat i tan respectat per tothom.
El “Guti”, però, era extraordinàriament ferm en les seves conviccions. Ell no entenia l'activitat política sense la unitat d'acció. Per això va plegar del PSUC quan es van començar a produir en aquest partit les dissidències i les crisis d'identitat. La seva obsessió per la unitat es va veure amb la seva tasca com a un dels principals impulsors de l'Assemblea de Catalunya. Per això, un cop dissolta, ell sempre recordava aquells temps de lluita (llibertat, amnistia, estatut d'autonomia!) amb una gran dosi de nostàlgia. El “Guti” (segons asseguren els que van treballar amb ell en aquella època) va ser el primer polític de la Transició que va defensar obertament, des del seu radicalisme d'esquerres, un model de catalanisme nacional.
Per acabar, d'Antoni Gutiérrez Díaz em crida especialment l'atenció el seu profund europeisme. El “Guti” creia fermament en una Europa unida, democràtica i social i va defensar sense matisos el projecte de Constitució europea. Del seu europeisme i de la seva coherència ideològica són bona prova, més enllà de les seves responsabilitats com a polític, els seus nombrosos escrits i articles de premsa.
Amb la mort del “Guti” desapareix una peça fonamental i molt important de la nostra història recent. Aquest gran personatge pertanyia a una generació d’homes i dones que, més enllà de les ideologies, formaven part d’una extraordinària nissaga de polítics d’alçada altament compromesos amb la democràcia i les llibertats.
Voldria que aquest article servís com a modest homenatge a una persona admirada i estimada per tots els demòcrates d’aquest país. I permeteu-me que ho faci amb les mateixes paraules amb les que el “Guti” acabava gairebé sempre els seus discursos i intervencions: Salut i bon treball!