Catalunya tornarà a tenir un govern catalanista i d'esquerres, la qual cosa, segons la meva opinió, serà molt positiva per a tots els ciutadans i ciutadanes. Sempre he defensat la feina feta pel Govern en els darrers tres anys, tot i l'excés de soroll que en massa ocasions hem hagut de patir. Un soroll, siguem francs, sovint exagerat i amplificat gràcies a una dreta que sempre va estar disposada a fer d'altaveu de qualsevol cosa que pogués erosionar el govern català.
Aquest segon tripartit arriba després d'unes eleccions que, si en alguna cosa han destacat, ha sigut en l'alt índex d'abstenció. Una abstenció que, com molt bé em deien d'altres regidors del PSC de Valls, no és cap causa de res, sinó una conseqüència d'alguna cosa que cal analitzar. És clar que alguna cosa està fallant en el nostre sistema democràtic. I, sigui el que sigui, és responsabilitat exclusiva dels partits polítics; sense cap excepció. Partits que incomprensiblement semblen cada vegada més lluny de la ciutadania. Amb tot, un lector em proposava una altra teoria: ¿I si hi ha ciutadans que no voten perquè ja ho troben tot bé i no tenen cap necessitat de pronunciar-se en cap sentit?
Sigui com sigui, hi ha un cert ambient de cansament i de fatiga política en la ciutadania que no pot passar desapercebut. Cal que tots els partits polítics facin l'autocrítica necessària i cerquin amb urgència les raons concretes que deriven en una abstenció cada cop més creixent; i, evidentment, hi donin solució. Si no ho fan, partits populistes i amb missatges tan confusos com el propi partit Ciutadans tenen el terreny abonat per a guanyar adeptes. En futurs articles tindrem ocasió de parlar abastament d’aquest partit que s’estrena en aquesta legislatura.
Centrant-nos en el resultat, el que és clar és que tots els partits han perdut suport popular. Tots excepte ICV (a qui cal felicitar pels resultats, tot recordant que van ser els únics que van apostar inequívocament des de sempre per reeditar el tripartit) i, evidentment, els nous Ciutadans. La resta de partits han perdut suport popular en major o menor mesura. Amb tot, CiU ha guanyat aquestes eleccions. Però en política, amb guanyar les eleccions sovint no n’hi ha prou. Els convergents han guanyat, però han perdut la seva aposta particular de poder governar sols. Recordem que durant la campanya electoral CiU s’ho va jugar tot a una carta enfrontant-se amb tothom. Entre notaris i DVD’s, els convergents es van tancar totes les portes d’entesa amb la resta de forces polítiques. L’aparell de propaganda convergent, dirigit per David Madí, va cometre el gravíssim error de convertir aquestes eleccions en un cara o creu: o majoria absoluta o oposició. I és clar que no hi ha hagut majoria absoluta.
Sense cap majoria efectiva al Parlament, arribà l’hora dels pactes i les negociacions; i els partits han hagut de moure fitxa. Certament, quan tots esperàvem unes negociacions interminables a l’estil de la legislatura passada, ens hem trobat que en un parell de dies la cosa ha quedat aclarida. Els primers a pronunciar-se van ser el PSOE i CiU. Tots dos partits, la mateixa nit electoral, van deixar més o menys clar que la seva aposta era un pacte entre socialistes i convergents, era allò que algú va batejar com a sociovergència.
Però això no era el que el PSC pretenia i, en una reunió llampec entre Mas i Montilla que va durar només 50 minuts, el candidat socialista va posar les cartes damunt la taula: el PSC formalitzaria un pacte catalanista i d’esquerres o s’estimaria més anar a l’oposició. Montilla va donar una lliçó de joc net i d’independència. Si més no, aquells que acusaven el PSC de no tenir les mans lliures per pactar amb qui volgués ara, segurament, demanaran disculpes públiques als socialistes catalans.
ERC, a diferència d’ara fa tres anys, també s’ha afanyat a donar a conèixer la seva preferència pel tripartit, tot i la temptadora oferta que el propi Artur Mas va fer a qui representava el pla “B”: Carod-Rovira. Efectivament, CiU, el partit del Duran i Lleida que va assegurar que “l’únic principi d’ERC és no tenir principis”, ara oferia la meitat de les conselleries als republicans; paradoxes de la vida. ICV i el PP no n’han participat, d’aquestes converses i negociacions. Els primers perquè no tenien res a negociar amb ningú i, els segons, perquè ningú no tenia res a negociar amb ells.
PSC, ERC i ICV han decidit continuar amb la feina iniciada la legislatura passada. Una legislatura on es van establir les bases d’un nou model nacional i social per a Catalunya. En tres anys de govern catalanista i d’esquerres, es va avançar molt més que en 23 anys de govern conservador.
Amb tot, és clar que en el passat es van cometre errors per part de tothom. I per això mateix, cal definir unes noves regles de joc que evitin la repetició dels errors comesos. I és bo que les tres formacions que conformaran el nou govern hagin identificat clarament què és allò que cal canviar i allò altre que cal fer per continuar avançant en la Catalunya social.
El PP, però sobretot CiU, s’han proposat desligitimar el propi sistema parlamentari català. És president de Catalunya qui té més suport parlamentari i, això, sembla molt difícil d’entendre per a alguns. En tot cas, si algú no hi està d’acord, el que ha de fer és una proposta de modificació legislativa i deixar córrer les rebequeries.
Els partits d’esquerres són majoria al Parlament i gràcies a això tindrem un govern sòlid i, esperem, que ben cohesionat. Un govern que ens permetrà continuar avançant en la Catalunya del futur. Ara, molts ja tenim la vista posada en les properes eleccions municipals de la primavera vinent amb l’esperança que, tant a Tarragona com a Valls, es reprodueixi, en la mesura del que sigui possible, aquest model de govern catalanista i de progrés.
