Dilluns passat es va celebrar la compareixença del president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero al Congrés de Diputats. Va ser una compareixença voluntària. Ell mateix l’havia demanat per poder donar les explicacions que creia necessàries sobre la situació actual, creada arran de l’atemptat d’ETA a finals d’any, a la terminal 4 de l’aeroport de Madrid.
En un principi, molts vam dubtar de la conveniència d’aquesta compareixença. Celebrar un debat d’aquestes característiques es podia entendre com un reconeixement que ETA és qui marca l’agenda política. Fer un ple extraordinari al Congrés era donar un protagonisme immerescut a la banda terrorista. Així, per exemple, ho va fer veure el propi Antoni Duran Lleida en la seva intervenció. I així ho veia jo mateix abans que el debat se celebrés.
Després de seguir amb atenció la compareixença del president Zapatero i de la resta de representants polítics, la meva opinió va canviar radicalment. El debat no era inconvenient; era positiu i, fins i tot, necessari. Precisament gràcies a aquest ple al Congrés, va quedar demostrada la unitat que mantenen tots els partits polítics que volen la pau, la qual cosa és una demostració a ETA de la determinació de la majoria dels demòcrates. D’altra banda, en el debat va quedar evidenciat l’aïllament del PP i dels seus líders. El PP és avui un partit radicalitzat que s’ha quedat sol en la seva dèria malaltissa de fer caure, a qualsevol preu, el govern socialista espanyol.
Ningú no és perfecte. Ni tan sols Rodríguez Zapatero. Al president espanyol li podem criticar el seu, a voltes, excés d’optimisme. I això el va portar a cometre l’error de fer unes declaracions poques hores abans de l’atemptat que el van deixar en evidència. Tot i així cal reconèixer el seu gest d’iniciar el seu debat amb una declaració d’autocrítica: “Todos los españoles me escucharon decir el día 29 de diciembre, que tenía la convicción de que estábamos mejor que hace cinco años y que dentro de un año estaríamos mejor. Señorías, Aunque no es frecuente entre los responsables públicos, quiero reconocer el claro error que cometí ante todos los españoles.”
Aquest gest del president espanyol va ser valorat per tots els partits polítics que, lluny de retirar-li la seva confiança, la van renovar. Tots els partits excepte el PP que a través del seu líder, Mariano Rajoy, es va estimar més crispar el debat i convertir, definitivament, la lluita contra el terrorisme en una eina de demagògia política per erosionar el Govern.
El temps haurà de situar cadascú en el seu lloc. I l’actitud dels populars els ha de passar factura. És de justícia. La ciutadania no pot donar cobertura a un partit que aprofita un atemptat terrorista amb víctimes mortals per atacar d’una manera salvatge i despietada el Govern. Un fet sense precedents en la història de la democràcia espanyola. Dilluns, Rajoy va fer el debat més crispat que es recorda en molts anys, fins al punt que, amb les seves maneres, va ratllar en alguna ocasió l’insult a Zapatero (a qui va acusar de ser el responsable de l’atemptat de Barajas).
Sobre el debat, val a dir que hi ha dues coses que penso que cal destacar. D’una banda, és digne d’elogi el propòsit de Rodríguez Zapatero de fer un front comú contra el terrorisme. La seva proposta de fer un gran pacte entre tots els partits democràtics incloent-hi les associacions cíviques és extraordinàriament positiva. Contra els violents cal sumar i no restar.
De l’altra, vaig trobar molt encertat no tancar les portes definitivament a aconseguir la pau a Euskadi mitjançant vies alternatives a les estrictament judicials. És clar que en aquest moment no es donen les condicions necessàries; ETA va liquidar el procés de pau quan va ser incapaç d’entendre que, com va dir el propi Gandhi, “no hi ha camins per a la pau, la pau és el camí”. Sense la fi de la violència no hi pot haver cap diàleg sobre cap qüestió, però també és cert que, com a demòcrates, mai no podem negar eternament la possibilitat d’un diàleg que ens ajudi a la solució d’un conflicte.
I així ho van veure tots, excepte un PP que ha embogit. Un PP dirigit per un Mariano Rajoy que va perdre definitivament el seny en afirmar que: "Si usted no cumple con ETA, hay bombas y, si no hay bombas, es porque ha cedido". Hem d’entendre, doncs, que davant el terrorisme no hi ha res a fer més enllà d’acceptar anar sumant morts?
A mi personalment no m’agrada aquesta situació d’aïllament on s’ha situat el PP. Segons la meva opinió, una societat democràtica necessita poder disposar d’un ventall d’opcions polítiques diverses. És bo que hi hagi partits d’esquerres de la mateixa manera que és necessari que hi hagi partits de dretes. Els ciutadans han de poder escollir. Per això trobo tan greu el camí que ha pres el PP cap a la radicalització (“Cuando no tenemos a nadie a nuestra derecha es cuando mejor nos va”, va dir en el seu moment José Maria Aznar).
Cal una reflexió en el si del PP. Aquest partit, que representa molts milers de persones, ha de fer urgentment un debat intern, amb renovació d’idees, plantejaments i també de líders. I un primer pas hauria de ser, precisament, demostrar la seva lleialtat al Govern, com a principal partit de l’oposició, en la lluita contra el terrorisme.