::Inici >PETITA HISTĎRIA DEL BARRI I LA NOSTRA PARRĎQUIA

PETITA HISTĎRIA DEL BARRI I LA NOSTRA PARRĎQUIA

 

Barri de Torreforta
El barri està acotat actualment per dues carreteres nacionals: al nord la N-420 en direcció a Reus o al centre de Tarragona si es va en sentit contrari, i al sud la N-340 en direcció a València.
A l'est el rierol Clar serveix de divisòria i a l'oest es situen els barris de la Granja, Campclar i el Pilar els quals, juntament amb els barris de "Los Naranjos" i l'eixample, formen part del perímetre del barri de Torreforta.

Localització
Per a localitzar el barri de Torreforta dins del mapa de Catalunya, primer s'ha de resseguir amb els ulls la costa fins a la ciutat de Tarragona, capital de la comarca i de la província. Un cop a Tarragona, seguint la trajectòria en direcció sud-oest, a uns tres quilòmetres i oposada al mar, es troba Torreforta.
El riu Francolí divideix el terme de Tarragona en dues zones ben diferents: la part est és muntanyosa i la de l'oest és planera, però amb una suau elevació que és on es troba el barri de Torreforta amb un desnivell d'uns 60 metres. Però l'anàlisi geològic del terreny, el petit desnivell on està assentat el barri, està configurat per molasses i sorreres pròpies del litoral que indiquen que molts mil·lennis abans, possiblement en el Miocé o Pliocé, és a dir, a l'Era Terciària, estava banyat pel Mediterrani. La trobada de fòssils d'éssers vius que habitaven a les aigües poc profundes ho demostra. Però no tan sols el mar ha deixat el seu rastre; també ho han fet els rius Francolí i Clar, el quals han erosionat el terreny i han donat origen als sediments terrestres i d'al·luvió que es troben a la zona. Així doncs, el sòl de Torreforta és una barreja de capes marines i terrestres on hi proliferen els avellaners, els garrofers i conreus típicament mediterranis.

Història
La història de Torreforta, abans d'existir com a barri, està lligada a la història de Tarragona, la qual va néixer molts segles enrere en el sector més elevat del marge esquerre del riu, en el turó conegut per Tàrrakon. La ciutat va començar a ser coneguda quan Cneu Escipió hi va establir una base militar i va rebatejar el lloc com a Tàrraco.
Oberta al Mediterrani, aviat va esdevenir un indret amb una important activitat administrativa i comercial. Però va ser especialment sota el mandat de l'emperador August quan la ciutat va assolir la categoria de capital de província i seu d'un legat de Roma i residència del prefecte de les costes marítimes. La ciutat, dotada de monuments i equipament, era una de les ciutats hispàniques més envejades. Del seu esplendor encara en queden, a l'actualitat, nombroses mostres.
Desprès, amb les diverses i reiterades invasions dels bàrbars, van minvar notablement la població i el desenvolupament econòmic i comercial de la ciutat. Amb l'arribada dels visigots cap el segle V hi va haver una certa activitat artística i comercial. Tàrraco com a ciutat va desaparèixer sota el posterior setge musulmà. Poc a poc, cap a l'Edat Mitjana, la ciutat refeta a mitges, va reprendre les relacions comercials amb els ports més importants de la Mediterrània. Però de nou es va veure seriosament afectada en el segle XV amb la revolta catalana contra Joan II i la pesta negra.
Durant el regnat de Felip IV, al segle XVII Tarragona era un enclavament cabdal per a la victòria dels francesos sobre Catalunya. La ciutat reclosa darrera de les muralles va patir setges reiterats i la fam i la migració van minvar la població. Per tal de preservar la ciutat es van construir diverses torres de guaita o de defensa que tenien com a missió avisar la població dels atacs exteriors. Una d'aquestes edificacions va ser la Torre Forta. Un bastió fet de carreus, sòlid i estratègic que va ser ocupat per les tropes franceses en el setge a la ciutat durant la Guerra de la Independència.
Pel que fa al naixement del barri cal anar fins a 1926, quan un tarragoní, Adolfo Bertran, va visitar la Torre Forta reconvertida en masia per parlar amb el propietari. La terra estava malmesa, però estava decidit a comprar-li la finca amb la idea de construir-hi una barriada pels obrers de la CAMPSA i els ferroviaris, els obrers de la fàbrica de briquetes de carbó, entre d'altres. Una idea que encara trigarà a fer-se realitat. La masia, abandonada pels seus propietaris i després de servir de refugi a algunes famílies durant la Guerra Civil, es va posar a la venda en plena postguerra. L'any 1940 un ple municipal va acceptar la proposta de la Junta Municipal Agrícola de denominar l'extensa propietat, on encara es conservava la antiga fortificació, amb el topònim de Torreforta. Adolfo Bertran no va parar fins que va aconseguir dos socis: José Pelegrí i Domingo Grisé, amb qui va compartir el seu projecte d'edificar habitatges socials a baix cost.
A finals de 1941, la finca era seva. Va fer córrer la seva idea de crear una barriada però ningú li feia cas. Va arribar a oferir a un obrer portuari, Pablo Plana, regalar-li un terreny amb la condició de que la treballés però, a canvi, no la podia vendre. La primera parcel·la però, la va vendre per 600 pts. a Domingo Barberà Solá. Cinc anys després, els tres socis encara no havien aconseguit interessar a les autoritats ni a cap entitat ni a les administracions per a recolzar el seu projecte de barri. La raó sempre era la mateixa: estava massa lluny del centre de Tarragona.
Els tres quilòmetres que la separaven de la ciutat amb el Francolí pel mig semblaven un gran inconvenient. Adolfo Bertran, per mirar de tirar endavant el seu projecte, va oferir 30.000 metres quadrats de terreny a l'"Instituto Social de la Vivienda" a canvi d'ajut, però no ho van acceptar. Quatre anys més tard, un vocal del Consell Sindical va fer la proposta a aquest organisme, que finalment va acceptar. Se li van cedir els 30.000 m2 a 10 cèntims el pam per a construir-hi 75 cases en el que seria el nucli del barri actual.
El maig de 1950 es va constituir el "Patronato del Cardenal Arce Ochotorena" amb el Governador civil de Tarragona com president del patronat: el senyor Francisco Labadíe Otermin. Ell va ser el veritable impulsor de la construcció de les vivendes que es troben al centre del barri i que el travessen de banda a banda. L'actual carrer de Montblanc, antigament portava el nom de carrer del Governador Labadíe.
Les obres foren a càrrec de l'empresa constructora Successors de Arturo Pedrines S.A. per portar a terme la construcció de 75 pisos de planta baixa: Grup de vivendes Agustín Sandoval o més popularment les Cases Baixes, tal i com se les coneix avui dia. Les vivendes de tan sols 50 m2 constaven, a més de menjador, cuina, safareig, lavabo i tres habitacions, d'un petit jardí a la part posterior. L'import va ser de 37.407 pts., a pagar els primers vint anys a raó de 75 pts. i la resta, en mensualitats de 102 pts. Per motius econòmics no es van poder acabar les obres. Faltava la xarxa de clavegueram i no se sabia quan arribarien els recursos econòmics que es necessitava. Finalment els futurs propietaris treballant els dies de festa i sota les ordres d'un encarregat de la mateixa empresa van acabar les obres. Les primeres claus es van lliurar el 18 de juliol de 1953 de la mà del governador civil de Tarragona, Agustín Gonzalez Sama, amb la presència del Cardenal Benjamín Arriba y Castro; el Governador civil, Sr. Labardie Otermin; el President de la Diputació, Sr.Enrique Guash Giménez; l'Alcalde de Tarragona, Sr. Enric Olivé Martínez; el delegat provincial dels sindicats, Sr. Francisco Aromi Torruellas; el cap de departament de l'habitatge, Sr. Solé i la Sra, viuda d’Agustin Sandoval a més d'altres autoritats civils i militars. Els propietaris d'aquestes cases van ser els pioners del barri, juntament amb els habitants dels masos de conreu de la vora els quals des del primer moment és van integrar en el nou barri.
Un barri amb moltes mancances i deficiències. Les principals: la manca de clavegueres i l'escomesa d'aigua que van ser solucionades per l'empenta dels mateixos veïns que se'n van ocupar. Però n'hi havia moltes altres com carrers sense asfaltar, sense enllumenat i un més que deficient servei d'autobús.
El Sr. Adolfo Beltrán, també va cedir els terrenys d'esports que actualment ocupa el Club Esportiu Cultural Torreforta i un solar per a l'Església i el Centre Social. El mateix patronat que havia construït les Cases Baixes, promogut des de l'arquebisbat de Tarragona, es va fer càrrec de l'edificació de l'Església i de la casa rectoral, que va començar el gener de 1953. Per a la sala parroquial es van utilitzar travesses de fusta de les vies del tren i el treball desinteressat de molts voluntaris.
El primer bateig va ser el de Manuel Caire Quintilius, celebrat el 7 de febrer de 1954, en aquesta sala parroquial. El novembre d'aquell any, mossèn Pau Cañelles s'encarregà de la nova Parròquia de Torreforta. El 14 de novembre, d'aquell mateix any es casaven també a la sala parroquial, habilitada com Església i oficiada per mossèn Cañelles, Antoni Guillén Gil i Isabel Godall Solé. El casament va ser registrat a la Parròquia de Sant Joan de Tarragona.
El 24 de desembre es va celebrar la primera Missa del Gall oficiada per mossèn Canyelles.
L'arribada de mossèn Cañelles va marcar una bona època pel barri. Quan hi va arribar amb 27 anys i la seva Lambretta negra, es va trobar amb una població que semblava deixada de la mà de l'Administració, però amb moltes ganes de tirar endavant. Va decidir quedar-s'hi i treballar braç a braç amb la gent. Als pocs dies va celebrar la primera missa a la sala parroquial i, com no hi havia res, la gent es va portar les cadires de casa seva. En el seu afany de treballar pel barri, va aglutinar a tots els veïns, sense distinció de creences ni ideologies. Calia treballar plegats. Des del primer moment es va fer responsable de transmetre les queixes i els suggeriments de la gent a l'administració local. Però també era ell qui, amb la seva moto, anava a Tarragona a comprar medicaments, repartia els ajuts americans entre la gent que més ho necessitava i anava a buscar el metge en els casos més urgents. El mossèn va esdevenir el veí, l'amic, el confident per a tots. Va deixar el barri el gener de 1960 per anar-se'n com missioner al Brasil.
Torreforta havia començat a canviar i a créixer; desapareixien els camps de garroferes i es construïen cada cop més vivendes. Aquell any de 1954 l'empresa Gasol va obtenir la concessió de la línea d'autobusos Tarragona-Torreforta i es va fer un nou pas en la construcció del barri. El mes d’octubre, l'Obra Sindical del Hogar va iniciar, seguint el projecte pertanyent al primer pla sindical, l'edificació de quatre blocs de quatre plantes cadascun, amb 58 pisos i 232 vivendes en total, conegut al barri com "el Bloc Gran". Els quatre blocs de uns dotze metres d'alçada, senzills, pintats de color clar, es troben al carrer Falset, Ebre, Segarra i Tortosa i conformen una plaça interior que es va dir Plaça de la Sindical i més tard Plaça Primer de Maig. Els pisos entre 39 i 46 m2 tenen tres o quatre habitacions, menjador i lavabo i costaven 67.000 pts., amb una amortització a 40 anys. Els quatre blocs es van acabar el setembre del 1955 i la inauguració va estar presidida pel Governador Civil Sr. González Sama. Amb la nova edificació, els 400 veïns i escaig es van triplicar per la forta immigració que hi va arribar. Però seguien sense tenir infraestructures i les deficiències urbanístiques es van agreujar encara més. Els carrers encara sense asfaltar, la manca de clavegueram, d'escomesa d'aigua i d'enllumenat públic havia d'afegir-hi un servei d'autobusos deficient, i l'absència de xarxa telefònica. Aviat però s'iniciaren les obres per a dotar el barri de xarxa de clavegueram, aigua i enllumenat públic. Torreforta creixia i naixien carrers nous que havien d'anomenar-se d'alguna manera. A algú des del Consistori se li va acudir la idea de posar-se en contacte amb Consistoris diversos pobles de Catalunya, en especial de les comarques tarragonines, i proposar-los que a canvi de donar el nom de la seva localitat al carrer del barri, ells els regalessin la placa. El barri es va omplir llavors de rajoles acolorides amb els elements paisatgístics propis de la població de la qual rebien el nom i a cada inauguració de cada carrer hi assistia el seu alcalde i se l'invitava a fer un petit discurs. Una tradició que s'ha mantingut. Poc a poc el barri intentava fer-se amb una identitat pròpia encara que s'integrava amb entusiasme a les manifestacions.


A l'any 1956, el cardenal De Arriba y Castro, a més d'inaugurar oficialment els pisos del Bloc Gran, va beneir l'11 de març la recent construïda Església parroquial, que va quedar sota l'advocació de Sant Josep, el qual serà a partir d'aleshores el patró del barri. El 27 de març s'hi va celebrar la defunció d'Antonio Vizcarrués Sugrañes, la primera que es feia en la recent inaugurada Església. El mateix mes es va crear el Patronato Escolar San Pablo, orientat a pal·liar el nou dèficit que el desenvolupament del barri havia generat: la manca d'escoles. Les classes van començar el gener de 1957. Dues aules per a nens amb 62 alumnes i dues més per a nenes amb 65, instal·lades en dos pisos, un al número 15 del carrer Ebre i l'altre al 18 del carrer Tortosa. Però aviat es van quedar petits i van haver d'habilitar el vestuari del camp de futbol. Aquests van ser els inicis del Col·legi Públic Gual Villalbí.
Aquell mateix any un grup de monges vedrunes del Sagrat Cor van posar en marxa en un annex de la sala parroquial, una guarderia per a recollir a tota la canalla petita que estava al carrer. El centre es va anomenar Nuestra Señora de la Paz. La directora del centre era la germana Carmen García ajudada per la germana Aurora Roscapana que va viure 27 anys al barri i va ser molt coneguda i apreciada. Les instal·lacions definitives de la guarderia no arribarien fins a 1965.
Però aquell any encara hi haurien més novetats. Es van inaugurar les instal·lacions del Club Esportiu Cultural de Torreforta, impulsades per Patronat Fray José Manuel de Aguilar. El Patronat, per iniciativa del cardenal Arriba y Castro, havia estat constituït el desembre de l'any 1955 per a promoure l'ajuda social al barri.
El nouvinguts, la majoria procedents de les províncies interiors d'Andalusia, s'adaptaven fàcilment a la nova vida intentant conservar algunes de les seves costums per no perdre la seva identitat i ho feien a la seva manera com va ser el cas d'un grup d'immigrants andalusos originaris de Còrdova que va crear al barri la confraria de Nuestra Señora de Araceli. El dia 3 de maig el vicari general Dr.Vives va beneïr la imatge que va sortir en processó, a l'estil andalús, pels carrers de Torreforta. La devoció a aquesta imatge es va difondre ràpidament pel barri i per Tarragona. En els anys seixanta l'entitat tenia més de 80 cofrades.
Antonio Cardona Montero va obrir un consultori de practicant al carrer Gaià i un any desprès obria portes la primera farmàcia del barri, propietat de la llicenciada Inés Aldesoro. Torreforta es feia gran i la manca d'habitatges era cada cop més evident. Això va fer que en 1958 es posés en marxa el tercer Pla Sindical i es comencés la construcció de set blocs amb 112 pisos al carrer Tortosa, 48 vivendes i setze locals al carrer Gaià. L'Ajuntament de Tarragona va vendre terrenys a l'Immobiliària Sevil, S.A per l'edificació de 348 vivendes més. L'agost de 1959 es va fer el lliurament dels pisos. L'arribada de nous veïns acreixia els problemes existents, especialment el subministrament d'aigua i de llum i la recollida de brossa i calia fer-hi alguna cosa. Per això, el setembre es creà una comissió per tractar-los amb l'Administració. A aquesta tasca se'ls va unir el nou mossèn de la parròquia, Joan Tomàs, que s'havia integrat ràpidament al barri on ja el tractaven com un veí més. Junts, es van aconseguir moltes coses per a millorar la vida al barri, algunes d'amagat, donada la poca atenció de les autoritats locals que quasi mai hi anaven.
El barri va continuar en expansió i va sorgir un incipient barraquisme que, afegit a la pràctica de l'autoconstrucció de vivendes unifamiliars, van contribuir a crear una imatge anàrquica del barri, que la premsa de l'època va qualificar com "Torreforta, la ciutat sense llei". I és que a Torreforta existia, més que en d'altres punts de la comarca, un important encreuament de gent, orígens, professions i cultures. Però a la ciutat sense llei se seguia treballant de valent, braç a braç, en un ambient de gran solidaritat. Molts dels veïns de Torreforta treballaven a Tarragona, a la Tabacalera, en la construcció de la Universitat Laboral o al Polígon Industrial d'Entrevies i aquest fet va contribuir a establir relacions entre els dos nuclis. Però allí calia un lloc on dirigir les queixes o planificar accions a favor de resoldre els problemes del barri.

El paper de l'Església va ser, un cop més, molt important. A l'any 1959, en un recinte contigu a la Sala Parroquial, naixia el Centre Social. Mossèn Pau Canelles va ser-ne el promotor i es va encarregar de fer els tràmits legals i presidir les reunions per a dissenyar els estatuts de la futura entitat. El 27 de febrer es va constituir oficialment el Centre Social i el seu reglament va ser aprovat el març de 1961. Josep Roqué, forner del barri, es va convertir en el primer president de la Junta. El Centre, des del començament, va diversificar les seves funcions, algun cop de manera improvisada però aviat es va convertir en una entitat amb prou carisma i força per estructurar, regular i integrar la vida del barri, en constant expansió. Des del Centre es van organitzar les festes majors del barri, es va crear l'equip de futbol Cultural de Torreforta i també es van buscar fons per a instal·lar-hi una biblioteca entre d'altres iniciatives. El seu camí no havia fet més que començar. El barri creixia. Entre 1960 i 1965 es va duplicar la població i es van aconseguir algunes millores, com la pavimentació de la plaça de l'Església, la inauguració del "Clàssic Cinema" o la concessió, l'any 1960, d'un metge de la Seguritat Social amb residència en el barri i la instal·lació d'una sucursal de la Caixa d'Estalvis. El maig s'acabaren les obres del col·legi públic Gual Villabí amb la dotació de set aules escolars. Malgrat tot, cal millorar moltes coses com el transport, insuficient i en molts casos irregular entre Torreforta i Tarragona, la instal·lació de bústies de Correus i de cabines de telèfon...

En aquell moment en el que la vida associativa del barri era forta i la participació ciutadana elevada, calia promoure i cercar iniciatives per la dignificació del barri. Aquest afany col·lectiu va tenir un fort ressò i va fer que les relacions entre la comunitat de Torreforta i les autoritats locals de l'època, amb l'alcalde Agustín Martí Plà al davant, es consolidessin donant lloc a la designació, per primera vegada, d'un alcalde del barri que serviria d'interlocutor entre el barri i l'Administració. El més de gener s'anomenava, com alcalde, a Martí Fortuny, una persona molt coneguda al barri.

El dia 2 de juny de 1961 l'Ajuntament de Tarragona acorda amb els Germans de les Escoles Cristianes "La Salle", i l'Associació d'antics alumnes, la construcció i manteniment d'una escola de formació professional. La primera comunitat de germans es va constituir el dia 5 d'octubre de 1961 i estava formada pels Germans Agustin, Jaime i Joaquín Donato com director. El dia 9 d'octubre van començar les classes de l'Escola de Formació Professional "La Salle" amb 80 alumnes que es va incrementar notablement fins al punt que quatre anys després funcionaven quatre classes amb tallers de mecànica.
Malgrat tot les infraestructures i els serveis no acabaven d'arribar i el descontent era cada cop més palès. Per Sant Joan un grup de capdavanters del barri quasi tots propietaris de les Cases Baixes, van confeccionar una falla que simbolitzava les tres grans reivindicacions del barri: l'aigua, l'enllumenat i el transport. En mig de tot això la Torre Forta, on els més joves es refugiaven en les hores d'esbarjo o quan feien campana a l'escola, contemplava els canvis que es produïen al seu voltant. Aquelles terres, que pocs anys abans havien estat terres de pas, ara eren el lloc preferit per a jugar de la canalla. Però aquell enorme casalot abandonat, cada cop estava més deteriorat. Un dia va caure el petit campanar de cadireta de la capella i va despertar els sentiments d'aquells per a qui la torre eren més que quatre pedres carregades de història. Per a molts havia esdevingut el símbol del barri.