BTT La Pera
El bandoler Claudi "El moliner"
Un dels més cèlebres bandolers amb els quals, en principi, van haver de lluitar els Mossos d'Esquadra, a més de Carrasclet i que es veuria obligat a abandonar el país fugint dels seus persecutors, va ser Claudi "el Moliner", la vida del qual reuneix tots els requisits d'autèntic fulletó. Aquest famós bandoler, la vida del qual comença al ser abandonat, nounat, a la porta d'un molí de Pont de Goi, amb una nota en la qual es promet una forta recompensa per a qui li reculli i atengui.
Creix Claudi a cura de l'amo del molí, Antoni Pujol, i la seva esposa, qui contínuament el maltractaven, mancats de tot afecte cap al nen, al que van recollir creient certa la recompensa oferta. De qualsevol forma, sempre podria treure-se-li rendibilitat utilitzant-ho com criat gratuït. Sembla ser que l'any 1706 el noi va anar a Valls amb uns sacs de farina carregats en una cavalleria i es va extraviar a la tornada a causa d'una forta tempesta. La cavalleria es va espantar i mai més es va saber d'ella, Claudi va poder arribar fins al molí i a l'adonar de la pèrdua de la seva cabalgadura a els moliners, el van copejar fins a deixar-ho sagnant. Va ser l'última pallissa. A la primera oportunitat i amb l'ajuda d'un criat del molí, cridat Pepus, qui sempre li va demostrat deferència i que ara li lliurà diners perquè pugues alimentar-se els primers dies, Claudi desapareix del que fins aquí ha estat la seva llar.
A Reus es col·locà com pigall d'un cec que resulta lladre de molta vista. La seva ceguesa és un ardid útil per a pidolar durant el dia i preparar els seus robatoris nocturns. Claudi aprèn a la velocitat que li permet la seva natural intel·ligència, i no triga a donar amb els seus ossos a la presó, capturat amb motiu de l'incendi d'un mas, prèviament robat del que es acusat. El fals cec, expert i astut, aconsegueix escapar. Els pares adoptius del petit lladre acudeixen a la presó reclamats per les autoritats per a ser interrogats. En lloc d'ajudar a Claudi li acusen de ser noi de dolents instints del que tot es pot esperar. No necessiten més els jutges per a condemnar-lo i enviar-lo a la presó de Tarragona, on rebrà sustanciosas lliçons sobre ardits, trucs i ardides comuns en el món de la delinqüència. Té 17 anys quan es posa en llibertat. La seva primera cura és dirigir-se al molí de Pont de Goi, carregat de records sobre maltractaments i acusacions . El moliner i la seva esposa aquesta nit estan escalfant-se al foc de la llar. Amb ells es troba Pepus, el criat, que vol intervenir per a evitar el que s'endevina en els ulls encesos de Claudi. Aquest al tira a un costat, treu un ganivet de la seva cintura i escomet, primer, al moliner; després, a la seva esposa, i ambdós queden al terra sagnants i sense vida.
La guerra de successió es troba en el seu període final. Un grup de nobles catalans, quan ja tot sembla perdut, decideixen continuar la lluita contra Felip V. Tota Catalunya aparague plagada d'escamots.
El de menys en aquests dies és la persecució de criminals, doncs tot el Principat viu obstinat en la guerra. Claudi s'allista en un dels escamots utilitzant el nom d'Ernest Grau i es lliura completament a una vida d'aventures, emboscades i sorpreses contínues. La lluita es perllonga gairebé dos anys, fins que pren Barcelona el duc de Berwick, amb la qual cosa cessa la resistència i tot el territori català queda sotmès a Felipe de Anjou. Si a molts altres, al llarg de la història, el final d'una guerra els ha dut a un bandidaje forçat, com millor alternativa que la de lliurar-se a l'enemic, a Claudi "el Moliner" -a partir d'ara se li coneixerà per aquest sobrenom- li durà a la vida de bandoler per la seva predisposició innata. No se sent forçat per ningú ni per no-res, sinó que segueix una resolució meditada i que assumirà amb decisió. No es limita a formar una quadrilla amb els homes que té al voltant, units per unes mateixes circumstàncies, sinó que busca als millors, és a dir els de més sanguinaris instints, a "el Pigot", "el Gravat", "el Bardassa", "el Pages", "el Llarc"... a qui convenç perquè el segueixin a les muntanyes. Amb els anomenats, està Pepus, l'antic criat dels moliners, qui des del dia de l'assassinat d'aquests segueix a Claudi com criat fidel.
Les malfetes de la nova quadrilla s'estenen per tota la baixa Catalunya. Se succeeixen els assalts a transeünts i masies, a la recerca de diners, vitualles o dones. Els Mossos d'Esquadra aviat adverteixen que aquest és un bandolerisme diferent i més gosat i perillós que el que fins ara havia predominat, a càrrec de fugits o fugitius que aspiren a sobreviure. El nom de Claudi "el Moliner" va de llengua a llengua com a sinònim de terror i instints sanguinaris. Un dia és l'atracament a un carruatge; un altre un assassinat o un segrest; un altre una violació de dones habitants de masies que són atacades durant la nit. Res no deté el bandit. Una nit, potser per demostrar el menyspreu i la falta de temor als Mossos d'Esquadra, incendien una masia del propi Pere Antoni Veciana, el furor de la qual per aquest insult pot veure's reflectit en la següent requisitòria, difosa per tota la comarca:
"Senyor Pede Antoni Veciana, battle de Valls i comandant dels mossos de la mateixa, dic: que els pobles, llocs, justícia i cases de camp que siguin freqüentats pels lladres, sediciosos i pertorbadors de la quietud pública, s'han de resistir per mitjà del sometent, i de no poder, per ser aquells majors que ells, han d'informar immediatament, i de no fer-ho, seran presos i jutjats i tapiades les seves cases.
Dau a Valls a 4 de gener de 1715".
Claudi "el Moliner", coneixedor perfecte de la zona de les seves malfetes i enllaçat amb infinits còmplices, escapa una i altra vegada dels Esquadra, que li trepitgen els talons i en no poques ocasions arriben a tirotejar-lo. Els Mossos tenen la fortuna de ferir el bandoler en una d'elles, però no aconsegueixen atrapar-lo. En l'últim moment Claudi aconsegueix escapar i s'ocultarà a una posada de Farena, la propietària del qual ja l'ha auxiliat altres vegades.
S'iniciarà aquí, en aquesta posada a la qual contínuament acudeixen caminants i carreters, una verdadera història d'amor, digna de la millor novel·la del gènere i que influirà definitivament en la vida del bandoler. Perquè a l'empara de la posadera viu una bella jove, òrfena i germana de dos guerrillers morts en les lluites contra Felipe V. Entre ambdós joves -Claudi ronda per llavors els vint anys- neix un fort corrent de simpatia i mútua atracció.
Recuperat de les seves ferides, atès per la bella Julia Olegario, que tal és el nom de la pupil·la de la posadera, el bandoler reprèn l'activitat al capdavant de la seva quadrilla, i serà en aquesta època quan més gosat es mostre i més ressoni el seu nom.
Va ser Claudi "el Moliner" un dels primers bandolers que es van dedicar al segrest com a activitat més destacada i rendible. Certs historiadors, sobre tot Zugasti, en estudiar el bandolerisme andalús, creuen que va ser una degeneració del bandolerisme passada la primera meitat del segle XIX i volen establir certes diferenciacions entre aquest bandolerisme cruel i despietat, del qual va ser exemple típic l'horta de l'Oncle Martín o el segrest d'Orellana, del bandolerisme anterior, generós i no exempt de certa noblesa o trets cavallerosos, protagonitzat en la llegenda per Diego Corrientes i "el Tempranillo" o tambe "el Carrasclet". Tanmateix no es tractava de cap innovació com ens demostra la història de Claudi "el Moliner" segle i mig abans i, caminant els anys, "els trabucaires", famosos bandolers catalans.
Claudi "el Moliner", el seu desvergonyiment i gosadia del qual no trobava límit, projecte segrestar a la filla única del corregidor de Manresa. Li brinda la idea una notícia que li porten els seus confidents, segons la qual el corregidor portarà a la seva filla, aleshores malalta, a visitar un ermità, meitat anacoreta, meitat curander, que habita en una cova i realitza prodigis curatius amb herbes i plantes medicinals. El pla es basa que un dels seus homes, "el Bardassa", prengui el paper d'ermità, i quan arribi el corregidor i la seva filla, la partida caurà sobre ells.
Així s'executa, però amb una variant que, de moment, augmentarà l'èxit de l'operació. Al corregidor l'acompanya Francisc Veciana, germà del comandant dels Mossos d'Esquadra. Claudi decideix portar-se'l segrestat al costat de la jove per a així demostrar que no li causen el menor temor els seus tenaços persecutors. El gest augmenta la popularitat del bandoler entre el poble senzill, que a tant li agraden aquestes ostentacions de valentia .
Però com a contrapartida a aquest augment de popularitat, el seu atreviment suscitarà una persecució implacable per part dels Esquades. L'operació la dirigeix personalment el comandant Pere Antoni Veciana. Es registren totes les coves i masies, es mobilitzen col·laboradors entre les persones honrades, es revifen els sometents, tan maltractats després de la guerra de successió, i es donen batudes pels boscos. "El Barbassa", el fals monjo, va voler portar el desvergonyiment i gosadia més enllà de la prudencia, allargant i exagerant el seu paper.
Lamentant-se del succeït, del que es considerava una víctima més, es va oferir al corregidor per intervenir com a mitjancer en el pagament del rescat de la seva filla. No havia de ser gaire bon actor. Els Mossos d'Esquadra no van tardar a sospitar i el van fer confessar la seva verdadera identitat. Es va pretendre llavors utilitzar-lo com a ham per capturar Claudi, però el pla va fracassar i una vegada més van aconseguir escapar els homes de la partida. Tanmateix, la tranquil·litat o els èxits fàcils per a Claudi "el Moliner" s'havien acabat. Els Mossos l'assetjaven constantment per camins i muntanyes. Suposava un seriós obstacle la presència constant de la filla del corregidor i de Francesc Veciana. Els moviments de la partida no podien ser tan ràpids com de costum ni es podia circular amb la dissimulació d'altres vegades. De cap altra part, no es veia possibilitat de negociar el rescat dels segrestats.
Totes aquestes circumstàncies van provocar una divisió entre els homes de Claudi, alguns dels quals desitjaven desfer-se dels presoners, fins i tot pel procediment de cremar-los vius, per al qual van arribar a encendre una foguera, segons expliquen compten relats novel·lescos que, sens dubte, no ens creurem. És cert, tanmateix, que es van produir disputes i malestar i que això va donar lloc a una lluita entre Claudi i "el Puch de Arbucia", aspirant des de temps enrere a la direcció de la partida, ja que no li agradava massa obeir a un cap gaire més jove que ell. Va resultar Claudi victoriós en la baralla, però a última hora decideix no matar el seu enemic, optant per lligar-li de peus i mans junt amb d'altres dos bandolers incondicionals de "el Puch" i abandonar-los en un lloc on poguessin trobar-los els Mossos d'Esquadra.
Malgrat les dificultats que constantment es presenten, Claudi no pot resistir la temptació de visitar freqüentment Julia a la posada de Farena. Julia des del moment en què es van conèixer ve tractant de convèncer-lo que abandoni la mala vida i fugin a algun lloc tranquil on gaudir del seu amor. En aquesta tasca, Julia és secundada per la posadera i el propi Pepus. I tants precs i consells sembla que van fent efecte en l'esperit de Claudi, encara que mai no se sabrà si és l'amor cap a la bella jove o les dificultats que s'oposen cada dia amb més força a la seva vida aventurera el que el fa decidir-se.
Claudi a l'estiu de 1715 planeja el seu últim pla tan astut com a simple; Deixa en llibertat a Francesc Veciana i a la filla del corregidor sense demanar cap cos a canvi, però cuidant abans d'atreure's les simpatías dels segrestats. Deixa passar uns dies i llicència la seva quadrilla. Ell s'oculta a la posada durant un temps perquè s'oblidin les seves últimes malfetes i després envia a Valls a la posadera amb una carta per al comandant dels Esquadres. Aquesta carta és un document històric. En ella diu:
"Si a mi i al meu criat se'ns concedeix l'indult, que en el meu nom us demanarà una persona a qui dec l'haver canviat de manera de pensar i de vida, prometo i juro no faltar més a les lleis i retirar-me a un racó d'Amèrica per expiar les meves passades mancances."
Pere Antoni Veciana transmet el missatge al Capità General de Catalunya recomanant una resolució favorable, i la resposta no tarda a arribar. En ella s'accedeix a la petició de Claudi, que, amb aquesta mesura, es veu totalment lliure. Juant amb Julia i Pepus marxa a Amèrica on, segons comunicarien en una carta, van viure poc menys que com en un bell conte d'amor.
Aquests indults es repetiran més tard en diferents llocs a favor d'altres bandits, entre ells el cèlebre José María, però tant en aquest com en altres casos s'argumentessin com pretext justificatiu que els indultats no havien produït morts, fos o no cert. Aquest pretext, per molt cinisme, que volgués llançar-se-li no podia aplicar-se de cap forma a Claudio "el Moliner".
La partida de Claudi va continuar actuant durant cinc anys. Va prendre el comandament "el Puch de Arbucia", que o no va ser trobat pels Mossos d'Esquadra a la cova on li va deixar lligat "el Moliner" o es va escapar al poc de la presó.
Durant aquells cinc anys la quadrilla, que molts continuaven cridant pel nom del seu antic cap, va cometre crims i segrests nombrosos i va mantenir el terror a tota la província. Fins a 1722 no va acabar la partida, en caure mort "el Puch de Arbucia" a les mans dels Mossos d'Esquadra