La batalla de Valls
A mitjans de febrer de 1809 el gruix de l’exèrcit francès a Catalunya, comandat pel general Laurent Gouvion Saint-Cyr, ocupava les comarques del Penedès, mentre que el gruix de l’exèrcit espanyol a Catalunya, dirigit pel general suís Teodor Reding, protegia les muntanyes que separen el Penedès de les comarques del Camp de Tarragona, de la Conca de Barberà i de l’Anoia.
L’exèrcit espanyol estava preparant una ofensiva per destruir les tropes napoleòniques del Penedès, però Gouvion Saint-Cyr s’avançà, atacant el 17 de febrer les tropes espanyoles que estaven concentrades a Igualada, que es veieren obligades a fugir. L’endemà, continuà el seu moviment d’atac i derrotà un contingent de tropes espanyoles a Sant Magí de la Brufaganya, les quals es van fer fortes al monestir de Santes Creus. Mentrestant, Reding havia sortit de Tarragona ambla intenció d’anar a recollir les seves tropes que havien estat dispersades per l’atac napoleònic, i tot seguit tornar-les de nou a Tarragona. Entre els dies 21 i el 22 de febrer el general suís va aconseguir reunir-les de nou a Santa Coloma de Queralt.
Gouvion Saint-Cyr cercava una batalla decisiva que destruís l’exèrcit de Reding i la seva voluntat de combatre. Així, amb aquest objectiu, el dia 21 de febrer concentrà a Vila-rodona el gruix del seu exèrcit: la divisió Souham formada per regiments francesos, i la divisió Pino, constituïda per tropes italianes. Conscient de què Reding es trobava a la Conca de Barberà, el 22 de febrer, Gouvion Saint-Cyr va ocupar Valls. El general francès coneixia perfectament el valor estratègic de Valls, ja que ocupant la nostra ciutat s’interposava entre Tarragona i les tropes de Reding. Aquell fou un dels dies més durs de la història contemporània vallenca. L’exèrcit napoleònic hi entrava per primera vegada, després de superar la breu resistència que va oferir el sometent local, mentre la població, aterrida, fugia cap a Reus i les muntanyes de Prades. Els soldats francesos i italians hi entraren violentament, provocant una vintena de morts entre els veïns que no havien pogut fugir, i la saquejaren a consciència al llarg d’aquell dia i fins el 20 de març, que la van abandonar.
Aquella tarda, Gouvion Saint-Cyr va deixar Souham a Valls i ocupà el Pla de Santa Maria i Cabra del Camp amb la divisió Pino. D’aquesta manera controlava tots els accessos de la Conca a l’Alt Camp. Així, quan les forces deReding tornessin a Tarragona per un d’aquells camins, es trobarien amb part de les tropes de Gouvion Saint-Cyr i aquest hi podria concentrar ràpidament el seu exèrcit, obligant a Reding a combatre en una batalla.
En conèixer l’ocupació de Valls, el general Reding concentrà a Montblanc les seves forces. Aquestes sumaven uns 12.500 homes, majoritàriament de tropa espanyola de l’antic exèrcit regular del 1808, entre la que s’hi trobaven tres regiments de soldats suïssos al servei de l’exèrcit espanyol i un destacament de soldats valons, que pertanyien a la Guàrdia Reial. Pel que fa a regiments catalans, només hi havia dos terços de miquelets, un d’ells era el 2n de Tarragona, en el què hi havia diversos vallencs. Després de què l’estat major espanyol adoptés l’acord de tornar a Tarragona per l’estret de la Riba, el vespre del 24 de febrer, l’exèrcit es posà en marxa pel camí (ara carretera) que, després de sortir de l’estret de la Riba i passar el poble de Picamoixons, travessa el Francolí pel Pont de Goi i continua en direcció a Tarragona.
A quarts de sis del matí del dia 25 la meitat dels homes de Reding ja havien creuat el Francolí pel Pont de Goi quan un destacament francès avançat, que vigilava aquell camí, va obrir foc, retirant-se tot seguit cap el gruix de la divisió Souham (uns 7.000 francesos, entre els quals s’hi trobava un batalló format per belgues), que es desplegava per les partides del Freixa, de la Granja i del Burgà. La meitat dels seus homes van prendre posicions als dos costats de la carretera de Picamoixons, entre la zona de les Ermites i la balç de la Granja, i l’altra meitat estigué encarada al Francolí, des de la balç de la Granja fins el Puig de Gallissà. Reding, després de la sorpresa, va concentrar el seu exèrcit a la riba dreta del Francolí, dalt de les elevacions del Serradalt, i poc després passà a l’ofensiva, atacant les posicions franceses de la riba esquerra del riu i al llarg del riu Francolí, fent perdre terreny als francesos. Cap al migdia semblava que els homes de Reding guanyarien la batalla, però a la una començaren a arribar reforços de la divisió Pino (i amb ells el general en cap francès), que des del Pla i Cabra avançaven cap al camp de batalla. Davant de l’arribada d’aquelles tropes, Reding optà per aturar el seu atac i retirar de nou les seves tropes amb ordre fins les posicions del Serradalt. Una vegada estudiades les diferents opcions, Reding i els seu estat major acordaren que tan bon punt la tropa mengés i descansés una mica, es retirarien cap a Tarragona.
Finalment, la resta de la divisió Pino va arribar a les tres de la tarda, i Gouvion Saint-Cyr va poder disposar de les dues divisions, amb un total de 14.000 a 15.000 homes per llençar un atac general. A dos quarts de quatre va formar la infanteria en quatre grans columnes, que tot seguit, després de creuar el riu, van atacar al llarg de tota la línia espanyola situada al Serradalt. La cavalleria va avançar per l’espai que existia entre aquestes columnes (un dels regiments decavalleria va creuar el riu pel Pont de Goi). Malgrat el foc de l’artilleria espanyola i de la infanteria, la cavalleria i la infanteria napoleònica van trencar la línia espanyola per diferents punts, i aquesta es va desfer. El combat finalitzà cap a les quatre de la tarda, quan les restes de l’exèrcit espanyol es retiraren, més o menys organitzadament, cap a Tarragona i les muntanyes de Prades, perseguits per la cavalleria napoleònica.
Reding, va patir l’atac de la cavalleria francesa i va haver de lluitar per salvar la vida, patint un total de cinc ferides poc importants. L’exèrcit espanyol va perdre l’artilleria i els bagatges, prop de dos mil homes entre morts i ferits, i un nombre similar de presoners, mentre que les baixes franceses arribaven al miler, entre morts i ferits. El resultat de la batalla de Valls provocà l’ocupació francesa de la major part del Camp de Tarragona i de la Conca de Barberà, i el bloqueig de Tarragona, on estava concentrat l’exèrcit espanyol, fins el dia 20 de març, en què la manca de queviures va obligar a Gouvion Saint-Cyr a tornar al Penedès i Barcelona.