Fatres dies que va néixer el diari ara i ho va fer amb bon peu. S'ha trobat amb dos esdeveniments importants en la vida catalana . Les Eleccions al Parlament i el gran triomf del Barça sobre el Madrid. És bó que surtin mitjans de comunicació nous amb la nostra llengua.Es pot consultar també la seva web.
Aquí he fet una còpia de la seva presentació
L'ARA és un diari impulsat des de tres àmbits. D'una banda, el grup Cultura03, líder de les revistes en català amb títols com Sàpiens, Descobrir, Cuina o Time Out. De l'altra, un conjunt d'empresaris i inversors, entre els quals hi ha la Fundació Lluís Carulla, el grup Focus, Ferran Rodés o Víctor Font (cofundador de Delta Partners). I, finalment, un grup de periodistes que formen el consell editorial i entre els quals hi ha Toni Soler, Albert Om, Antoni Bassas, Xavier Bosch i Carles Capdevila, que és el director del diari.
L'edició en paper es basa en l'anàlisi, el context i l'aprofundiment. Més que centrar-se en la crònica del dia anterior, dóna les claus per entendre la jornada en curs. La web té el domini de l'actualitat i inclou també tots els suports multimèdia i els espais de participació. També inclou els Punts de Trobada amb notícies, serveis i blogs dedicats a les següents comunitats: Time Out (oci a Barcelona), Criatures (pares i mares), Mestres (comunitat educativa), Emprenedors, Ciència, VaDeJocs (videojocs), Descobrir (turisme interior), Cuina (gastronomia) i Sàpiens (història).
Per elaborar tots aquests continguts, l'ARA compta amb la primera redacció integrada de Catalunya, on prop d'un centenar de professionals treballen indistintament per tots els canals disponibles, per tal d'assegurar que cada notícia va a trobar el seu lector.
Sigueu benvinguts!!
La crisi ha fet metàstasi i no ha deixat racó sense empastifar. Construcció, automòbil, atur, comerç, banca, ajuntaments...
Una de les cures, (pegats) que s’han aplicat als municipis, és el que s’anomena “plan Zapatero”. Amb l’ajut europeu s’han aplicat a l’obra pública unes injeccions de diners que han mig endegat les estructures globals. Però no ha estat or tot el que llu.
A molts pobles, per no dir a la majoria, s’està patint “l’efecte Zapatero”. Hi podríem aplicar el símil bíblic dels “sepulcres emblanquinats per fora...”Al Penedès no en podíem ser pas la flor d’estiu, al menys a Calafell que és on jo em moro cada dia.
El poble és com aquell veí que sortia ben pentinat, amb brillantina i perfumat fins els peus però que feia 15 dies que no havia passat per la dutxa. Calafell ha vist grans infraestructures o projectes, en canvi, per dins el poble està malmès. No tinc lloc per anomenar les mancances més elementals pel que fa a l’urbanisme. Allò que vivim i patim dia a dia. Tenim poblacions envoltades d’obres faraòniques i amb els interiors tercermundistes.
No vull assenyalar culpables, és massa fàcil. Diuen que els calaixos municipals estan plens de teranyines. Però no he sentit en cap moment que els regidors deixin de cobrar i, no obstant, considero molt trist sentir anomenar mils de milions d’euros destinats a l’obra pública i que no en quedi ni cinc per fer cantar el cec de l’obra domèstica municipal. No vull ser catastrofista, però em rebenta sortir de casa i contemplar l’estat del meu pobre carrer de Mallorca. Per això el pescador de pedra que hi enfront fa tanta cara d’emprenyat.
V et aquí que una vegada, en un poble evolucionat del Baix Penedès, de nom Llefalac, hi vivia una família molt humil. De renom els deien “Cals Pobrissons”.Eren un matrimoni amb un fill. L’home treballava a la brigada municipal amb un sou de crisi, la dona estava esgotant l’atur i es dedicava a fer feines d’estranquis a casa d’algun regidor que s’ho podia pagar.
Aquest matrimoni tenia un fill que els havia nascut amb una deficiència física molt notable: la seva estatura. Fixeu-vos si era petit que una moneda d’un Euro li servia de paraigües. Per a contrarestar aquest handicap, la mare Naturalesa va dotar a la criatura d’una ··intel·ligència de superdotat. El Patufet, que és com es deia l’hereu de “cal Pobrissó”, sorprenia cada dia al veïnat amb una nova demostració de les seves capacitats intel·lectuals.
Per posar un exemple, el nostre petit heroi, que assistia a tots els plens municipals, a l’hora dels precs i preguntes deixava estorats als concurrents amb les seves intervencions. Un dia va encendre el foc amb aquesta qüestió: “Com és que el meu pare no em pot comprar uns pantalons i tots vostès cobren uns sous milionaris? “ Va arrancar un “oh!” de la sala. Del damunt d’una cadira que semblava buida, sortia aquesta reflexió infantil tant simple però tant directe. El Patufet s’havia dissenyat un petit megàfon amb les peces velles d’un radiocasset i es servia d’aquell minúscul aparell per fer-se sentir.
Va repetir la pregunta, alguns assistents van aplaudir. A la mesa del ple hi va haver enrenou general. El Parera va sofrir una mena de cobriment (L’home ja té una edat). El Sànchez, l’alcalde, es va posar roig, vermell, granat, com els pantalons que du habitualment, La Jose Sans Olmedo va fer un ai!! com mai l’havia deixat anar. A la Cumplido, que havia engolit saliva a doll, se li van enfosquir les ulleres (no les de vidre) i se li va engroguir l’esguard...Al Rion en un cop de nervi una mica més i s’estrangula amb la bufandeta. Els de l’oposició van deixar anar un he,he, avergonyit però sarcàstic. El Romero, que era entre el públic va arrufar el nas i va pensar (nas endins) “ Aquest vailet pot ser un bon reclam per a la meva campanya. Li hauré de fer un toc”.
-Patufet!!-Va saltar el Ramón (Perico de los “palotes”).
-Ja estem farts de les teves bretolades. La pregunta és improcedent...
I així v acabar la cosa..però els comentaris van transcendir i el poble va fer córrer el rumor ...El Patufet va rebre uns pantalonets d’una tenda de joguines, de part del departament de Benestar Social.
Bé no ens desviem. Un cop presentada la personalitat del nostre Patufet encetarem la crònica d’allò que ens ha dut fins aquí: La història que va protagonitzar aquest menut de Llefalac.
Un dia de bon matí, la mare del Patufet el va enviar a comprar un llonguet de pa al forn de cal Bolet per a preparar l’esmorzar del seu pare. Li va dir que no s’entretingués que era tard. El Patufet tenia el costum de contant els panots trencats dels carrers del poble i normalment arribava tard... Però aquell dia va fer cas a la seva mare i per abreujar la feina va passar a comprar el pa per la gasolinera. Un pa que quan arribaria a la barrada del seu pare ja semblaria un xiclet, però com que era tard...Per un dia no passa res, va pensar.
Ja tenim al Patufet, content com sempre, fent rodar la moneda pel carrer com si fos un cèrcol i cantant aquella cançó que amb el temps havia fet tant popular i el nostre Patufet.0 l'havia versionat en Hip-Hop.
“Patim, patam, patum,
homes i dones del cap dret patim , patam, patum, Notrepitjeu el Patufet
“Temps eren temps que mes que bons o dolents han estat els meus i han estat els únics.” (Serrat)
A casa teníem un RADIODINA, amb l’antena dins d’un got d’aigua. Tenia un ull màgic lluminós de color verd que et marcava la perfecció de la sintonia, fet que no es donava mai.
Com la majoria de veïns d’aquells anys 50-60, jo era un fanàtic de la ràdio. No teníem Tele.
Amb Bobi Deglané ( a la dreta) un altre mite radiofònic Competien, entre d’altres, Radio Barcelona EAJ1 (Ser) i Ràdio Nacional d’España.
La veu de Joaquin Soler Serrano era rasposa, greu, seductora, penetrant...era diferent de les veus “correctes” de locutors com Juan Manuel Soriano, Federico Gallo, Jorge Arandes, Javier Foz, Miguel Àngel Valdivieso, Bobi Deglané, etc..Companys i competidors seus.
Joaquin Soler Serrano era el paradigma de l’entusiasme, de les ganes de comunicar.
Jo recordo, molt especialment el programa Caspe 6 en òrbita, un magazine esplèndid, i “El gran show de las dos” dels migdies, cara al públic: d’allí hi van sortir conjunts i veus que després van ser molt populars.
Mes tard amb l’arribada de la tele, el seu programa “A fondo”, amb entrevistes a grans celebritats també van ser una referència televisiva en el camp de l'interviu.
En fi, amb ell se’n va una mica de la meva vida i ja només ens podem aferrar als records.
Joaquin, sempre hi haurà alguna estona de la meva vida que retornis a la meva memòria, si més no, aquí tens aquest escrit com un testimoni d’agraïment als bons moments que em vas fer passar en aquella Espanya fosca, dura i perversa de la meva joventut.
Rss
