BUROCRASIA FIU, FIU

FUNSIORGULL

L'ORGULL de SER FUNSIONARI

I sobretot, ...¡és un chollu xaval! Fills meus, que esteu intensament estudiant carreres universitàries, futeu fora de la vostra minsa vida el llegat de la sabiduria mundial, i agarreu amb força i tenacitat els llibres d'oposicions i a maxacar els colces. Mai sabreu quant sabia decisió haureu pres.

El funsionari que neix amb el que cal tenir, és un ser destinat a viure la vida com ha de ser. Vivint-la bé. Sí senyor.
Les petites i grans xorrades del món laboral hi són a tota arreu. Fins i tot a l'Administració. El que passa és que si la cosa es tensa massa, "la BAJITA está a la vuelta de la esquina" i santaspascuas pescador.
La tensió s'aguanta una estona, serveis per impulsar "el ritmillu alicaido" de l'home burocràtic, però sempre mirant amb l'arrabadilla de l'ojito lu rellotje de paret i pensant en la lliberació de les 3 de la tarda, moment en que els expedients i tota la seva càrrega de negativitat, passen a millor vida fins demà mateix, o si estem a divendres, ¡mekasunsá!, fins i dilluns i "ja vorem si no caic malalt".
La vida funsionaril té les seves altes responsabilitats de cara a una pluralitat de gent.
De cara a la ciutadania perquè són els que paguen los tributs, volen coses, i ara lo que prima, és “l’atenció al ciutadà” al qui abans ni deien “l’interesao” o “el administrao”. O sigui que nominalment se l’ha pujat de categoría, però que seguéis rebent per tot arreu i a mansalva. Ara el ciutadà és la fi de l’acció burocràtica i l’objecte de que lu ritmillu s’hagi accelerat un güevu. Ja, jí.
De cara al jefesitu (que sempre n'hi ha), el funsionari també ha de donar el callu. Perquè és ell qui ha de donar l’impressió davant d’un altre jefesitu, que alhora depen d’un rejefesitu i aquest d’un altre i un altre i fins l’infinit, de que tot va com la seda. La clau és que fotis, el que fotis, no s’alteri el d’adalt, que no li arribi la purqueria, que tot sembli que va a “pedir del dedillo”. I sobretot, cal fer mèrits per demostrar constantment (repeteixo, constantment) que un mateix és , al departamento n sigui, una pesa clan, o sigui, …I-M-P-R-E-S-C-I-N-D-I-B-L-E. Alhora el jefesitu ja s’encarregarà de fer volar coloms sobre les queixes de rigor al superior jeràrquic com ara que falten recursos, molts i molts recursos, materials i personals. I sobretot, de tipus monetaris (el seu ordenata, el mòvil que “se me pasa de moda”, etesé). ¡Ah!, i que anem tots astragats de feina al departament. La frase clau és la de “NO DONEM L’ABAST, NO DONEM L’ABAST”.
¿Sabes lo que te quiero, lo que te quiero decir?.
De cara als politikuchos (que sempre surten elegits los mateixos i dels que depèn tots els machacas funsionarils sense títol, o siqui, els auxiliars administratius i pabajo, així com el jefesitu, el rejefesitu i tota l’escala de jefesitus que en pengin i tal), cal fer les coses que calgui, en tant en quan puguin afectar a la continuitat política de “l’home de la butaca”. Si un fet en relació a l’administració del polític de torn, surt a les notícies, i el pot esquitxar, aquell fet acapara tot l’esforç de la massa burocràtica que pengi de “homus políticus”.
El que faci falta, se farà i kaskando kalaveras. Però un mal titular a la premsa, NEVER, NEVER, NEVER.

I finalment, el funsionari es deu a un mateix, és a dir, s’ha de focalitzar de cara a fi de mes, que és quan sa cobra la pasta, i la sonrisita, quasi carcajada, s’esbosa por el rostro del burócrata. ¡OTRA PAGUITA i pal sako!
Aquest és l’esperit de l’autèntic burócrata. El sacrifici per l’interès comú, que simplificant el tema, acaba en l’interès d’un mateix, i “endavant les haches”.

© Tinet Webfàcil és un producte desenvolupat per Tinet